Festa, tradició, patrimoni i ciència

Jesús Ventura

Festa, tradició, patrimoni i ciència

“Mètode” és el nom d’una revista trimestral en català de difusió de la investigació de la Universitat de València. En el seu número d’aquesta tardor, ha publicat un monogràfic de 124 pàgines centrat en la reflexió a l’entorn de la festa i l’activitat humana.

El monogràfic inclou, entre d’altres, articles com Muixeranga: El llarg viatge, de Francesc Viadel; Calendaris festius, d’Honorio M. Velasco; La festa valenciana de Sant Antoni, de Gil-Manuel Hernàndez; Els homes de pa, d’Ignazio E. Buttitta i La festa com a patrimoni cultural, d’Antonio Ariño Villarroya (Catedràtic de Sociologia i Vicerector de Cultura) i Pedro García Pilán (Professor associat del Departament de Sociologia i Antropologia), ambdós de l’esmentada Universitat valenciana.

Vull fer referència a aquest darrer article, o més ben dit, al fragment que des de la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat ens han fet arribar als mitjans per tal que ens en fem ressò, ja que he de confessar que l’article sencer no l’he llegit pas.

El fragment en qüestió diu així: “La consideració de qualsevol bé com a patrimoni implica una problematització mitjançant una sèrie de processos: en primer lloc, una selecció d’elements del passat; en segon, una interpretació d’aquests elements; i, en tercer, un procés de negociació: nous agents socials lluiten per obtenir el reconeixement d’una pràctica cultural com a legítima mitjançant la seva valoració com a patrimoni cultural”.

Molt ben dit! Encara que jo, segons el que interpreto (que no és fácil), ho diría diferent. Deixeu-m’ho probar:

  • En Joan li diu a en Pere: “Mira que diu aquest diari vell: que al nostre poble, fa molts i molts anys, es feia una festa de la verema”.
  • I en Pere pregunta: “I com era?”.
  • Diu en Joan: “Home, molt no ho explica, haurem de buscar més informació i preguntar a algú que hi entengui”.
  • “I podríem tornar a celebrar-la!”, conclou en Pere il·lusionat.

Si que és cert que quan es vol recuperar una festa perduda cal documentar-se, diguem que, “científicament”. Però francament, conceptes com “problematització”, “procés de negociació” o “reconeixement de legitimitat” els trobo un xic excessius.

Però el fragment continua. Diu: “Aquest fenomen només pot aparèixer quan la tradició deixa de ser vàlida com a principi de reproducció social, de manera que el patrimoni és una forma de modernització de la tradició en qüestió. Una forma radicalment moderna, que implica la consciència de ruptura entre passat i present, la interpretació d’aquesta ruptura en termes de pèrdua i la vinculació de la pràctica amb un grup o comunitat determinada”.

Sí, ja sé que el que diré no és científicament correcte però a mi, tot plegat, em sembla molt complicat. I crec que a en Joan i a en Pere també els ho semblaria. Ells només volen recuperar una FESTA. La busquen en la TRADICIÓ. Una tradició que assaonada amb voluntat, treball i il·lusió pot arribar a esdevenir PATRIMONI.

Si la CIÈNCIA els diu que el que volen fer pot esdevenir “una ruptura entre passat i present que es pot interpretar en termes de pèrdua” potser pensaran que és millor i menys perillós mirar la tele. Encara que sigui la seva.