Fortuna

Fortuna

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Això de les loteries, rifes i tómboles és un “continu”, un no acabar, un abocar diners en un pou sense fons! A tot arreu n’organitzen i en més d’una ocasió et veus obligat, a contra cor, a desprendre diners del bitlleter. Oh, si, de tant en tant, toqués… rai! Però no,  m’he fet un tip de llançar cèntims  i constatar que la fortuna m’ha passat pel davant dels nassos. Ja ho sé; l’important és tenir salut… i tot això i, tot allò… i que no ens podem queixar… però ves, tira, tira… unes quantes peles prou bé que ens anirien, eh?

El que deia, gairebé no hi ha mes de l’any que no acabi comprant alguna que altra participació, dècim, butlleta o paperet de la sort. És clar, segur que pensareu: Perquè vols…, ningú t’hi obliga.

És veritat, ningú m’hi obliga; però ai de mi, si toqués la grossa de Nadal, per exemple a la feina o en alguna que altra entitat freqüentada, com ara la de la llar dels jubilats, i no tingués cap número. Ves que els  toqui i tu no puguis sucar. Què llavors, eh? Així que, “pressionats” pels entorns, diverses aportacions acabem fent tots plegats.

Pensareu que tampoc n’hi ha per tant, que això només succeeix al desembre. Que voleu que us digui, al gener per Sant Antoni Abat al poble rifen un porquet i, en passar per la plaça davant d’un pagès d’aquells de tota la vida, em veig condicionat a contribuir  trinco trinco per sufragar despeses. O cada 15 dies, a la mitja part del partit de futbol al camp d’esports, he de comprar butlletes pel sorteig d’una pota de pernil que mai oloro. O per la Festa Major, a la tómbola benèfica de les entitats del municipi on arreplego butlletes amb les síl·labes despariades de la paraula bi-ci-cle-ta que tampoc acabo d’agrupar.  Una presa de pèl, ja us ho diré.

Relacionat amb una de les modalitats que hi arriba haver,  hi ha una feta que no me la puc treure del cap. Un vell conegut,  en obrir la porta del pis, es va trobar un nen que venia números d’una panera pel viatge de fi de curs. L’infant insistia i tornava a insistir en l’oferiment tal i com l’havien programat de forma prèvia a l’escola. Al replà cada vegada hi havia més familiars que amb cara llarga escoltaven el venedor de loteria. Cansat d’insistir, el minyó va girar cua quan, llavors, els de la funerària pujaven per l’escala una caixa de difunts.

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!