Garranxa

Garranxa

Penso que els museus d’etnologia també haurien de valorar-se en un àmbit que, atenent a la meva experiència personal, no estan del tot valorats. Sabem que la tasca dels museus etnològics és recol·lectar, estudiar i comparar objectes de la vida quotidiana de diferents procedències, del passat més o menys recent fins l’actualitat. En aquests museus també es “recol·lecta”, per dir-ho així,  el llenguatge de cada lloc i de cada moment, pel que fa als noms de les coses, per exemple.

Estic pensant en objectes els noms dels quals poden haver canviat o objectes que han desaparegut i aleshores desapareix també el mot. Així doncs, els museus etnològics podríen ser també els museus de les paraules perdudes… Això té un xic de relació amb l’objecte d’avui, crec que ho entendreu desseguida.

Però avui començaré… com dir-ho… amb una mena de frase publicitària… N’estic ben segur que us és familiar! Després, anirem per feina amb el secret.

Doncs aquí va: recordeu la frase “Mantengase en lugar fresco i seco”? No estem cansats de llegir i sentir aquesta recomanació arreu? És clar que sí! És una de les que més ens trobem en els productes envasats que habitualment consumim a les nostres llars. I a la qual, probablement, no fem massa cas… I això és per causa que, sobretot a les ciutats, en aquests pisos que els senyors arquitectes dissenyen per a què hi visquem, ja no hi te cabuda, o diria que en molts pocs casos, un espai fresc i sec, un espai que tradicionalment hi havia a totes les cases de casa nostra, també a les urbanes, temps enrera: el rebost.

Aquell lloc on s’emmagatzemaven totes aquelles menges que havien de durar força temps, col·locades escrupulosament de forma i manera que es conservessin el millor i el màxim de temps posible. Però també s’hi guardaven aquelles conserves dolces o salades, que s’anaven elaborant al llarg de l’any per consumir-ne  poc a poc. Per a la tasca de conservar els aliments, s’utilitzaven tot tipus de recipients: gerres i tupins de terrissa de totes mides, pots de vidre, pots de llauna o de zinc, ben tancats i normalment agrupats en les lleixes de les parets. En aquells rebosts, habitualment també, s’hi col·locaven penjats de les bigues del sostre, uns ganxos on s´hi penjaven els productes derivats de la matança del porc: botifarres, bulls, salsitxes, llangonisses… Es feia d’aquesta forma per tal de mantenir-los en el punt de sequedat desitjat controlat periòdicament, però també per evitar que ratolins i altres animalons poguessin arribar a cruspir-s’ho abans que els propietaris de la casa. Eren ganxos com els dels carnissers, de ferro o de llautó. Però hi havia uns altres estris que també penjaven del sostre, fets amb una branca de quatre o cinc ramificacions on, a més de penjar-hi els embotits, també s’hi podien penjar els alls, els tomàquets, els cistells plens, les oueres de filferro… recordeu? Un altre tipus consistia en una peça de fusta, llarga d’un metre o més i gruixuda d’uns 12 per 12 centímetres a la qual s’hi encastaven pals als quatre costats formant diferents nivells d’alçada on es deixaven els pans que ara en diem “de pagès”… Ja heu endevinat com se’n deien aquests estris que penjaven del sostre? Doncs eren les garranxes, la garranxa, el secret d’avui! En l’extens treball que va deixar-nos Ramon Violant l’any 1936 sobre “La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà”, en el capítol dedicat al ‘Traginament del pa i les coques’  diu: “quan el tenen a casa el col·loquen a la garranxa. Una barra de fusta, quadrejada d’uns vuit pams de llargada, amb barrons clavats de dos en dos, en la qual hi col·loquen tots els tinyols de la fornada, la qual està penjada al rebost” N’hi havia de més petites que, és clar, se’n deien garranxetes. Així de clar ens ho va deixar documentat. En alguns casos ho anomena afegint una t, “garrantxa”,garrantxeta” però també “garranxera” o senzillament Penjador des botifarres”.

Avui m’he sorprès a mi mateix! M’ha costat arribar a dir-vos el nom de l’objecte, eh? Ja sabeu, la garranxa, definida al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans com Perxa rústega amb ganxos que se subjecta al sostre i serveix per a penjar-hi alguna cosa, com el llum, les cistelles, les botifarres”.

I… ja ho veieu…! Desapareixen els rebosts, desaparegudes també les garranxes i desaparegut gairebé el mot. Precisament per això ja són objectes de museu, per això també, són paraules de museu… i per això, des dels museus etnològics també fem el possible, com deia el poeta per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”.