Garrot flabiol

Garrot flabiol

Garrot flabiol - Dibuix: Ramón Noé

Quan parlem de museus, estic força segur que inconscientment, a un elevat nombre de persones, la imatge que els ve al cap és la de quadres, escultures, talles en fusta… vaja, alló que genèricament anomenem obres d’art, col·locades ordenadament per autors, estils, èpoques o tècniques, per exemple. I, no puc evitar recordar que sovint, quan em pregunten… i tú, on treballes? Els dic: En un museu! I, a continuació la frase es… Ah…! Hi teniu molts quadres en el museu? Quan la resposta és – no, gairebé no en tenim de quadres -, es dibuixa una cara de sorpresa a moltes persones, que és digna de menció. Els museus d’etnologia, que contenen objectes tan íntimament lligats a la vida de la gent, encara no son prou coneguts.

Però el que si hi ha als museus d’etnologia, al Museu Etnològic de Barcelona, son obres d’art. Però és clar, qué és una obra d’art? Si estem d’acord en que un quadre de Velazquez, de Fortuny, de Picasso o una escultura de l’època romana, o de Plensa o de Calder o… tants i tants son obres d’art, perquè no considerar també obres d’art aquells objectes, molts d’ells estris d’ús quotidià, que son fets amb una excel·lent mestria o be amb uns motius decoratius fets amb un impressionant domini de les eines i de l’estètica? És el cas dels objectes dels que us parlaré avui, d’entrada.

Sense més dilació us parlaré dels garrots. Ah!, que ningú s’espanti! A Catalunya, s’anomena garrots  o garrots de garbes, a una eina utilitzada fins el passat segle XX, en les tasques de la sega de cereals. S’usava per facilitar el lligall (també anomenat vencill) dels feixos o garbes de blat i son pals llisos d’entre 20 i 30 centímetres de longitud i uns 3 centímetres de diàmetre. L’àrea d’ús és bastant extensa a la península ibèrica però només en una reduïda comarca de casa nostra, al Pallars, tenien el mànec decorat artísticament a ganivet o també amb incrustacions d’estany. Això, converteix aquesta eina en una veritable obra d’art dels pastors pallaresos. L’explicació de tanta primorositat en la decoració respon a que habitualment era l’obsequi d’un jove a la seva promesa, que s’acostumava encarregar als pastors. Les dones sovint acompanyaven als segadors i eren les encarregades de lligar el blat un cop segat, en garbes, ajudades pel garrot vigarrat o estanyat que lluïen amb orgull portant-lo ben visible a la cintura. Al Museu Etnològic de Barcelona en tenim gairebé un centenar d’aquests garrots recollits als anys 40 del passat segle XX dels quals s’en va fer una publicació l’any 1944.

Un cop aclarit qué és un garrot, aniré a parar al veritable protagonista d’avui, no sense una prèvia. Els segadors habitualment s’organitzaven en colles i tenien un “capità” o cap de colla. I els caps de colla, tenien de vegades, un garrot que els diferenciava dels demès segadors i el protagonista d’avui: L’anomenat “garrot de flabiol”.

Consistia en un garrot força més llarg que els altres, acabat igualment en punta per lligar les garbes i, a més, a l’altre extrem duia un flabiol fet de la mateixa peça de fusta, habitualment boix. S’usava per fer música i també per indicar l’inici i el final de les tasques de segar. Aquest garrot de flabiol, segons la informació recollida per Violant i Simorra es fet a torn a Torelló per “Agustí Reig, torner instrumentista popular per tradició des del segle XVII , per als segadors vigatans, capitanejats del célebre “Nuri” capitá o cap de colla.” Va ser adquirit per al museu l’any 1945.

La sega, la feina de les messes, ja fa anys que s’ha mecanitzat i per tant ja no hi ha garbes sino aquelles enormes i rodones bales de palla; ni segadors sino conductors de màquina segadora, ni dones que lliguen garbes ni garrots per lligar-les. Si existeix un “capità” o cap de colla, ja no sona el flabiol per que si ho fés, el soroll dels motors seria més potent que el seu toc i potser, actualment duu un mp3 enganxat a l’oïda per entretenir-se mentre fa la feina. Ja se sap. Han guanyat en eficiència i en salut però s’han perdut pel camí altres coses. Servituds del progrés!