Gotes balconeres

Gotes balconeres

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

M’hi trobat en poques ocasions, ara bé, quan m’ha succeït, he deixat anar la llengua com un aprenent de carreter tot dient: Punyeta, cullera, rebufa… (i no en deixo anar de més gruixudes perquè m’hauria d’acabar rentant la boca amb lleixiu)

Bé, vivim en un indret on plou poc. D’aquí que no estic habituat a portar paraigua. Quin rotllo! me’l descuido a tot arreu on vaig; al cafè, al súper, fins i tot, l’altre dia vaig oblidar-me’l en sortir de donar el condol al tanatori. (Segur, que algú o altre els haurà aprofitat. Bé, tret del meu amic al qual a l’altre barri no farà massa falta)

Total, si no és una evidència flagrant, surto de casa sense cap estri que m’atenuï la pluja. Ves, a part del despistat que arribo a ser, per quatre gotes de xim-xim no em cal anar carregat pel món.

Ho sento, entenc que per la indústria paraigüera podria ser un client potencial però quan plou més m’estimo esquivar les gotes que cauen del cel que haver de gastar calé amb un nou bastó amb barnilles articulades. Clar que una cosa és l’aigua que ve dels núvols i, l’altra, la dels balcons.

En dies de ruixats, si la pluja m’enxampa pel carrer, em refugio a les entrades de les cases. No sóc l’únic que ho fa. A vegades quatre o més persones ens aixopluguem a peu dret arran dels portals. Ningú no diu res, tots sentim ploure i a poc a poc anem fugint en totes les direccions quedant sols com a rastre de la convivència un barreig de petjades al terra que les porteres s’encarreguen d’esborrar.

Però el que de veritat em treu de polleguera és quan caminant sota els balcons cau un gotellot. Fa una ràbia! De fet, són com bombes que esclaten a la closca i que  de l’impacte fan dir renecs sense aturador.

És car, hagués anat amb paraigua, no? Doncs tampoc és garantia perquè sempre hi ha a qui regalimen les flors pel pendent del balcó o bé li sobreeixís  l’albúrnia de l’aire condicionat.

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!