Independència

Jesús Ventura

Independència

Molts pensaran que si he titulat LA COLUMNA d’avui “Independència” és, sens dubte, influït pels fets viscuts aquests darrers dies. Fins i tot alguns creuran que es tracta d’un títol oportunista. I segurament tindran raó. Però, sincerament, pel tema que us vull parlar, trobo que s’escau d’allò més. No n’he trobat cap de millor.

Perquè la independència que m’ocupa en aquesta editorial no és la de Catalunya (que potser també). Però no específicament ni exclusiva. Avui vull parlar de la independència que ens permet iniciar una nova temporada del FES TA FESTA amb les mateixes ganes i amb la mateixa il·lusió que teníem ara fa dos anys i mig, quan aquell Sant Jordi del 2010 vam iniciar l’aventura a Internet. O encara diria més, amb el mateix convenciment i la mateixa empenta que fa 23 anys, aquell setembre de 1989 a Ràdio 4.

Perquè podem dir amb la veu ben alta que sempre hem mantingut la nostra independència. Perquè malgrat haver estat durant quasi vint anys pendents (que no dependents) de les capricioses ordres de Madrid (no cal recordar que Ràdio 4 pertany a Radio Nacional de España) hem tingut la sort de comptar amb una majoria de directius a Catalunya que ens han permès dir sempre el què hem volgut. Estic convençut que alguns no ens escoltaven perquè sinó no s’acaba d’entendre. Però d’una o altra manera vam dir i fer el que ens va donar la gana.

Fins que ens van fer fora. Però els que ens vam fer fora no eren de la “meseta”. Més ben dit: sí que ho eren, però ho van fer aconsellats per una directora incompetent i complaent fins a l’absurditat (és a dir, gens independent), i per un cap de programes inepte i acomplexat amb la cultura popular catalana.

I no cal dir que en el moment que aterrem a la xarxa, la nostra independència ja no ofereix cap classe de dubte. Qualsevol que ens hagi seguit ho pot testificar. I encara que enguany la nostra Associació hagi rebut els primers ajuts institucionals, tan per part de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) com de la DGCPT (Direcció General de Cultura Popular i Tradicional), fets que agraïm sincerament, podeu estar segurs que la nostra independència no perilla en absolut. Seguirem fent el mateix i de la mateixa manera. Bé, de fet, farem moltes més coses. Ja ho veureu. Noves seccions, nous temes, nous col·laboradors…

He pensat que estaria bé iniciar la nova temporada amb aquesta espècie de declaració de principis. I respecte a l’altra independència, la de Catalunya, aquests dies tothom hi diu la seva. I jo, des de la meva independència radiofònica, també m’hi veig en cor. Però no entraré en massa detalls. No tinc temps.

Jo no sé si la manifestació de l’onze de setembre de 2012 ens farà arribar a la independència, a la sobirania, a la plena llibertat política, a la transició nacional, si ens aconseguirà les estructures d’estat o si ens permetrà, en un futur no massa llunyà, re-incorporar-nos a Europa com a nou estat de ple dret. Segurament això no ho sap ningú a hores d’ara.

Però del que si estic segur és que la societat civil catalana, en definitiva, el poble català, amb aquest 11s2012 memorable, haurà obligat a tota una sèrie de pseudo-polítics a treure’s d’una punyetera vegada la careta i a definir-se. Si hi ha noves eleccions, per fi, podrem votar amb coneixement de causa. Caldrà que es pronunciïn clarament. Sense metàfores. Sense embuts.

I no em tracteu d’il·lús ni de somnia-truites. Si no ho fan, el poble ja sap que ha de fer. Tornar a sortir al carrer. Necessitem polítics dependents de nosaltres que som qui els votem. Ja n’hi ha prou de sucursals. Només així serem lliures de veritat. Només així podrem ser independents.