Invisibilitat

Jesús Ventura

Invisibilitat

A les columnes, sovint m’agrada parlar d’experiències personals, de vivències, de Pàgines viscudes, com titularia l’inoblidable Folch i Torres al “Patufet”. Sí, és veritat, m’agrada parlar de què em passa, però diria que mai, o quasi mai, parlo a favor meu ni pel meu benefici. No m’agrada utilitzar els mitjans de què disposo pel meu aprofitament personal. No ho trobo lícit. I potser hi haurà qui dirà el contrari, però si ho diu ho haurà de demostrar. Ja us ben asseguro que no li serà fàcil. Sóc ben conscient de què dic i escric.

Es podrien comptar amb els dits de les dues mans les obres musicals meves emeses als meus programes de ràdio durant més de 20 anys. El mateix ha passat en les programacions dels concerts que co-organitzo o dels que n’elaboro el programa. Quan he estat director titular d’una cobla, lògicament, ha estat diferent. Les cobles que he dirigit han estat contentes de programar-me obres. I moltes de les que no he dirigit, també. Jo no he necessitat crear una cobla perquè s’interpreti la meva música.

Treballar durant 20 anys d’assessor musical en programes de televisió és una oportunitat inigualable per a qualsevol músic que pretengui promocionar-se. Jo hi he treballat. I m’agradaria saber qui pot acusar-me d’alguna cosa en aquest aspecte. Per petita que sigui.

I és per tot això que us explico que em dol especialment haver obtingut la facultat de la invisibilitat per una publicació com la revista SOM, una revista que no admiro especialment pel que fa als actuals continguts (salvant evidents excepcions) però que estimo i respecto (no en va, el meu pare Josep Ventura en fou co-fundador en el seu moment).

M’explicaré. En aquest darrer número del SOM, el 304, a la Secció RESSONS DE COMARQUES, hi ha una ressenya del Concert d’Homenatge al mestre Manuel Oltra celebrat a Barcelona el passat dia 14, en què el redactor té cura d’anomenar tots i cadascun dels actuants… menys el director. Una casualitat o un fatal oblit, direu. Potser sí. De fet, en el programa de ma tampoc sortia el meu nom. Però aquest fet no és nou; ja s’ha repetit en diverses ocasions a la revista, ocasions que no detallaré aquí per no fer-me carregós, però que per desgràcia i vergonya  dels qui ho escriuen, estan perfectament guardades en les pàgines dels SOM d’uns quants anys enrere ençà. Només un segon exemple, per flagrant, del que ja vaig parlar en una altra ocasió: en el llibre publicat a la Col·lecció MOS de l’any passat amb el títol de COMUNICADORS I ORGANITZADORS, la meva persona no hi era ni esmentada. Només 25 anys de premsa i ràdio a l’esquena, i com a organitzador… Un altre fatal error, diran. Vinga home, que ja fa temps que ens afaitem…

Em sap greu acabar la temporada amb una COLUMNA aparentment tant amarga. Però no us penseu que el tema em corseca i m’afecta massa. Perquè us he de dir que a la revista SOM hi tinc molt bons amics, us ho asseguro. Gent que admiro i respecto com a pocs: Joan, Jordi, Ricard, Antoni… Però hi ha algú per qui, segons sembla, sóc invisible. Ja ho diu la dita: no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Jo encara hi afegiria: no hi ha persona més estúpida, que la que fa veure que no hi veu. Sobretot perquè sovint s’acaba fotent una bona patacada.

Segurament, cal buscar la culpa en una mateix i, aleshores, indefectiblement, en la reflexió acabes trobant la solució. Ho faré però, sense parar de treballar. Convençut que val la pena intentar-ho, encara que alguns no em vegin. És igual. La invisibilitat és una propietat que pot ser divertida. Però amb el temps, cansa una miqueta. Us ho dic per experiència.