Ja no se’n troben, queden… veuen?

Ja no se’n troben, queden… veuen?

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Pel carrer he vist un home que es feia mirar. Sí, en una mà duia un pom de flors i, a l’altra, una capsa amb un pastis. Unes senyores, en passar-hi pel davant, he sentit com es deien: Ja no se’n troben d’espècimens, així…

Espectador de l’encreuament, he pensat que potser el comentari el realitzaven perquè enyoraven ser les destinatàries dels regals. A saber…  igual en els seus cercles, més íntims, estan mancades d’afecte. Qui sap? No les conec, no n’he de fer res, però he tingut clar que en alguna ocasió han viscut semblant experiència i que veien amb bons ulls el fet de repetir-la. Bé, imagino… no?

També, assegut, vagarós al banc del carrer, he contemplat com una noia conduïa un Citroën (un setrill dos cavalls) per la via pública mentre, altres dos homes, es giravoltaven tot dient: Ja no queden “setrills”, així…

Amb tot el temps del món, essent de nou testimoni dels comentaris dels vianants he pensat que vés a saber quina mena de viatges havien fet els xicots en un auto d’aquesta mena…   Qui sap? Tampoc els conec, no n’he fer res, però he tingut clar que en alguna ocasió s’hi han desplaçat i que veien amb satisfacció el fet de repetir-ho. Bé, imagino… no?

Relaxat amb la contemplació dels petits espectacles quotidians he aixecat  complagut el caparró al cel. És allò de notar tenir-ho tot fet, respirar de forma plàcida i m’he deixat endolcir per la tendresa d’un cant d’ocell que refilava mentre absent formulava un pensament interior: ja no se’n veuen cantaires, així…

Mentre embadocat rumiava, l’animaló de les plomes s’ha deixat anar i m’ha condecorat amb honors d’estat. Més que una medalla, damunt del vestuari, he lluït un estampat d’insígnies tal vegada com amb les que desfilen els herois de guerres.

Haguéssiu vist com refregava lluentors adquirides mentre pel clatell he sentit comentaris nous de les mestresses: Ja no se’n troben d’espècimens, així… (de tacats) i també dels homenots: Ja no queden  “setrills”, així… (de llantiosos). Escalfat, rondinava camí de casa pensant: encara se’n veuen? cantaires, així… (de llardosos).

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!

Llorenç Aguilà