L’1 de maig no ballarem sardanes

Jesús Ventura

L’1 de maig no ballarem sardanes

Un any més hem celebrat el Dia Internacional dels Treballadors, el Primer de Maig, la festa reivindicativa del moviment obrer mundial.

123 anys després d’aquell congrés obrer socialista celebrat a París el 1889 en què es decidí homenatjar als Màrtirs de Chicago, convocant una vaga cada dia 1 de maig com a protesta i reivindicació de la jornada de 8 hores, en aquell moment la principal fita a aconseguir, el Dia del Treball és una festa arreu del món occidental, amb notables excepcions com la de la Gran Bretanya o la dels Estats Units, fet que no deixa de ser curiós, sobretot tenint en compte que, malgrat no haver perdut del tot l’essència reivindicativa, poc a poc ha anat prenent un caire més festiu i de remembrança dels fets de Chicago de 1886. I Chicago, que jo sàpiga, encara està als Estats Units, no?

A Catalunya, en canvi, i molt especialment a l’Estat espanyol, hauríem de dir que conviuen perfectament les dues tendències. D’una banda, l’1 de maig és una festa més del calendari. Una festa en la que alguns actes s’hi celebren tradicionalment, una festa que construeix ponts i aqüeductes vacacionals, una festa que fins i tot, com ha passat aquest 2012 i depenent de la climatologia, pot esdevenir el punt i final de la temporada d’esquí.

I a la vegada, l’1 de maig és una diada reivindicativa que en els darrers anys, a mida que s’ha accentuat la crisi, ha anat augmentant aquesta dosi de protesta i ha servit de nou per expressar el grau de disconformitat obrera amb la realitat laboral del país. I només faltava la darrera reforma. Ara sí que sí.

Dimarts passat, al Pla de la Catedral, se celebrava la tradicional ballada de sardanes de cada diumenge o dia festiu al matí dins el seu horari habitual que va d’un quart de dotze fins a la una del migdia. Als voltants d’un quart d’una començaren a aparèixer els manifestants i deu minuts després la ballada es suspengué davant la impossibilitat de la cobla de poder continuar la seva actuació increpats pels manifestants (uns quants, no pas tots). L’any passat passà quelcom semblant. I perquè?

Potser l’Ajuntament podria haver pensat en no autoritzar dos actes a la mateixa hora en el mateix indret? Potser les dues entitats organitzadores es podien haver posat d’acord amb l’hora? Ens consta de l’intent de l’entitat sardanista en fer-ho i de les bones paraules dels organitzadors sindicalistes, refugiats finalment en el tòpic: a les masses no se les pot dominar fàcilment. És clar que una ballada de sardanes, o el que quedava d’ella, no es pot comparar ni de bon tros amb unes reivindicacions tant transcendents i peremptòries.

Els organitzadors de la ballada es plantegen seriosament suspendre la ballada del proper 1 de maig de 2013 davant la evident impossibilitat de controlar les grans masses. O potser hauríem de dir de controlar el civisme, la educació, la tolerància i el respecte als altres d’alguns impresentables que es refugien en les grans masses. Una petita colla de “garrulos” que enarborant il·legítimament la reivindicació obrera provocaran que l’any que ve, el dia 1 de maig, onze músics estiguin a l’atur.