La Diada més important
Quan em disposava a escriure aquest primer editorial de la temporada 2016-2017, sospitava que podria caure fàcilment en la iteració en els meus comentaris.
D’una banda perquè comencem una nova temporada regular del programa, d’aquest FES TA FESTA que naixia l’any 1989, i havent de transmetre un missatge semblant al dels anys anteriors, és a dir, continuïtat i treball, sembla que després de tants anys s’acabin els conceptes ocurrents i originals. Així doncs, inexorablement hauré de tornar a parlar d’energies renovades, de piles carregades, d’il·lusions intactes, de noves idees i de nous continguts, etc. I serà veritat, no ho dubteu.
Però el que hauria de ser aquesta habitual benvinguda de vacances agafa una especial significació enguany amb la recent celebració d’un altre Onze de setembre històric. Tot i que repassant els editorials dels inicis de temporada dels darrers anys semblava que també en aquest aspecte, i per molt que m’hi esforcés, em passaria quelcom semblant, és a dir, que reiteraria arguments, imitaria conceptes, diria quasi les mateixes coses que els anys anteriors… Perquè, aparentment, sembla que no ens haguem mogut…
I en canvi, jo no hi estic gens d’acord. Estic cansat de veure cares de desànim, de sentir comentaris falsament esperançats, d’intuir gestos de resignació i pessimisme… No és veritat que el tema de la independència vagi de baixa, ni tan sols podem afirmar que estem allà on érem. És mentida. La manifestació de la Diada d’enguany ha estat un èxit clamorós, espaterrant, espectacular, impressionant… Ha estat una veritable festa de civisme i de convivència, una lliçó de tossuderia pacífica, un exemple d’obstinació democràtica, un delit imparable de llibertat.
I no estem on érem. No és veritat. Això no és un soufflé que baixa i no torna a pujar. Això és un globus que s’infla resistent i persistent, i que si minva una mica, torna a bombar-se amb més força. No oblidem que per primera vegada a la història recent tenim un parlament amb majoria absoluta d’independentistes. I que alguns dels voluntàriament indecisos o dels estratègicament indefinits ja es veuen obligats a haver de començar a ensenyar la “poteta”.
I em direu que no es posen d’acord, que es barallen, que no van a la una… I doncs què us pensàveu? Que tots els independentistes s’agafarien de la maneta i saltarien i ballarien? No veieu que en aquesta diversitat està la nostra força? Que la Catalunya lliure, aquella que tornarà a ser rica i plena, ens inclou a tots, fins i tot aquells que ara diuen que no la volen? Ja veureu què diran quan siguem un estat independent…
Hem viscut un altre Onze de setembre pletòric de sensacions i sentiments. Una Diada que ens demanava esforç, participació i il·lusió. I el poble no ha fallat. No ha estat una altra Diada més. Ha estat única, la del batec, la de l’ou ferrat al cap, la de les cinc manifestacions en una. Ha estat la del 2016, no ha estat ni s’ha assemblat a cap altra. Ha estat l’última o la primera o la de la transició… segons qui ho miri i com ho vulgui mirar. Però, com sempre, ha estat la més important, no en tingueu cap dubte…
Ja fa uns anys em van explicar un acudit que ho clavava. Crec recordar que un català li deia a un altre: “Això de la independència deu ser bo. Si fos dolent ja els l’haurien donat”. Esmoleu ben bé les eines (que no les armes) i estigueu sempre alerta que aquest altre juny tan esperat ja està arribant. Els ufans i els superbs ja fa temps que tremolen.
