La injustícia del record

Jesús Ventura

La injustícia del record

Ha mort Lluís Subirana i Rebolloso. L’historiador i escriptor sabadellenc va morir la matinada del dissabte 24 de maig a l’edat de 76 anys. Un home que dedicà la seva vida a l’estudi i a la difusió de la cultura popular catalana, i especialment de la sardana. Entre els seus llibres destaquem “Compàs. Compendi bàsic de la pràctica sardanista”, “Catalanisme i sardanisme, una història compartida” i “La sardana a Sabadell”.

Des de l’emissora Ràdio Sabadell, dirigint els programes “Esperit de Festa” i “Sardanes a Ràdio Sabadell”, i amb la seva editorial setmanal titulada “Des de la torre de l’aigua”, va anar tractant i documentant tots i cadascun dels temes de l’actualitat sardanista i local. Tot i ser nat a Esparreguera, la seva adoptiva Sabadell li concedí l’any 2007 la Medalla de la Ciutat al Mérit Cultural. Al llarg de la seva trajectòria va ser premiat també per l’Obra del Ballet Popular i per la Fundació Lluís Carulla.

Lluís Subirana

Fins aquí una nota de premsa reduïda i, com sempre, injusta i freda per deixar constància d’un òbit. Quan diumenge passat al matí, sense poder accedir a la sala de cerimònies del Tanatori de Sabadell, plena a vessar, escoltava des de fora les veus d’en Jordi Saura, de la Teresa Guitart i d’en Jaume Nonell, que reproduïen textos i versos d’en Lluís i les notes d’una magnífica selecció de sardanes (Josep Serra, Puigferrer, Borgunyó, Joaquim Serra, etc.) d’una improvisada cobla de sabadellencs, vaig pensar de seguida que li dedicaria la columna d’aquesta setmana a en Subirana, malgrat els premis i allò que anomenen rabiosa actualitat.

I quan em poso a escriure-la me n’adono de nou (no és la primera vegada que em passa), que trobar les paraules justes davant una absència com la d’en Lluís, o com la de qualsevol altra persona apreciada, és completament impossible. Caldria ser un geni. I malgrat tot seria injustament genial.

Una trajectòria densa i inesgotable com a comentarista, escriptor, assagista, poeta, locutor, activista, lluitador, pare, marit, home… Quina d’aquestes facetes hauria de centrar aquest desesperat foli, aquest conjunt de paraules que busquen infructuosament perpetuar la memòria d’algú que ens ha deixat tanta feina feta, tants records, tanta estimació pel seu país, tanta dedicació, tanta vida… Segurament tot seu camí, tota la seva obra es preocuparà de fer això que jo em veig incapaç de fer.

Diuen que hom segueix viu mentre ho està en els records dels que l’han estimat i apreciat. Si fos així, homes com en Lluís Subirana tindrien assegurada una llarga vida. Però depèn de nosaltres, dels que quedem aquí i gaudirem de la seva producció.

Aquesta setmana, regirant per casa papers i fotografies he pensat amb el pare. Quan ens deixà fa tretze anys fou reconegut com el degà dels periodistes sardanistes, anys i anys de treball als diaris i a les ràdios, dos llibres publicats, directiu i activista en nombroses entitats, emprenedor cultural d’idees que han perpetuat amb els anys, abastament guardonat i reconegut… I vaig fer una malesa: vaig introduir el seu nom al cercador del Google. Us convido a que ho feu: Josep Ventura i Salarich. Segurament deu ser culpa meva… o de la despietada injustícia del record.

Descansa en pau, Lluís. El Google no ho sé, però som uns quants els que no t’oblidarem.