La JEIC ja toca

La JEIC ja toca

Jesús Ventura

Aquest segon cap de setmana d’abril tindrà lloc a Barcelona la primera edició de la JEIC, la Jornada d’Estudi dels Instruments de la Cobla que han endegat conjuntament l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i la Confederació Sardanista de Catalunya, amb la col·laboració de l’ACEM, D’EMIPAC, de l’Associació de Conservatoris i del Museu de la Música, i amb la col·laboració també de la pràctica totalitat de les escoles de cobla d’arreu del país, una activitat pedagògica que durant unes hores reunirà alumnes i professorat provinent de tots els territoris catalans.

L’objectiu és oferir un punt d’encontre, on docents i estudiants puguin compartir coneixements, objectius, problemes i també, òbviament, solucions. La JEIC està principalment adreçada a Escoles de Música i Conservatoris en general, però també a aquells professionals de l’àmbit de l’ensenyament, la difusió, la història o la interpretació que tot i no estar adscrits a cap centre docent específic d’aquests instruments tinguin inquietud o curiositat cap a ells.

JEIC_logo còpiaSempre he pensat que la feina feta en grup és molt més enriquidora i fructífera. El fet de poder posar en comú diferents parers i opinions, debatre els pros i els contres de les mesures a prendre, aglutinar el bo i millor de les diverses aportacions… en definitiva, unir esforços per a una fita comú és la manera d’aconseguir els millors resultats. Allà on no arribi un hi arribarà l’altre. I en canvi, no és menys cert que en moltes ocasions veiem que les grans obres han estat possibles gràcies a l’obstinació, la voluntat i la tenacitat d’un individu en concret. Allò que admirem i identifiquem com la feina de tota una vida acostuma a tenir un titular, un nom propi que no ha defallit fins veure els seus propòsits fets realitat.

És clar que també podrem dir que una sola persona no pot fer res. Que per aconseguir quelcom indefectiblement cal recolzar-se en la gent que t’envolta. O a l’altra banda, que un col·lectiu no avança només assembleàriament, que cal algú que tiri del carro, algú que el guiï i el coordini. Quina és la millor garantia d’èxit? Doncs molt probablement, tal i com diu la dita, cada cas és un món.

I el cas que ens ocupa no és una excepció. Un músic, un jove estudiant d’un instrument de cobla haurà de treballar en solitari moltes i moltes hores per poder arribar després a la culminació conjunta de la seva feina en acoblar-se, i mai millor dit, amb altres col·legues per tal d’arribar a un resultat interpretatiu conjunt satisfactori.

En el camp de la pedagogia i la docència hi trobarem mètodes comuns i específics, mestres genials indiscutibles i escoles de gran renom (potser per tenir els millors mestres o potser per utilitzar els millors mètodes…), tècniques compartides i individuals. Només amb les marques dels instruments… les opinions més diverses.

La JEIC ha de permetre que tota aquesta canalla que comença tingui tota la informació al davant, al seu abast. I per sobre de tota la gran feina feta pels organitzadors, una màxima: la voluntat inequívoca de continuïtat i millora. La JEIC (la jornada) es convertirà ben aviat amb les JEIC (les jornades). Creixerà. N’estem segurs. I no caldrà ni canviar el nom.