La sardana de l’any 2014

Jesús Ventura

La sardana de l’any 2014

Dissabte passat, a la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona, tingué lloc la final de la 25è edició de “La Sardana de l’Any”, una idea que naixia allà als anys setanta de la ma del benvolgut Jordi Puerto, des del seu programa Aplec que s’emetia per Ràdio Joventut.

És veritat que no surten els números. La distància de més 40 anys i solament 25 edicions deixen veure clarament que el concurs va patir una llarga letargia, per ser recuperat de deu anys ençà per la Federació Sardanista de Catalunya, amb la única condició per part de l’ideòleg, que es plantegés com una continuació, no com una nova iniciativa.

Recordo perfectament aquella vetllada del 6 de maig de 1972, a la Sala d’actes del Col·legi de la Immaculada del carrer de València, de Barcelona, amb les cobles Barcelona i Popular interpretant les deu sardanes finalistes; el mestre Josep M. Ruera guanyant el premi de la Crítica per la seva sardana “Barcelona, la muntanya”, una de les que formaven el seu “Tríptic laietà” que l’havia fet guanyar també l’any anterior el Premi Ciutat de Barcelona.

Recordo que el resultat final es decidí per un petit grapat de vots a favor de la sardana “Lloret, Ciutat Pubilla”, del mestre Domènec Moner; i que el primer accèssit fou per una peça que amb els anys esdevindria molt més popular que la guanyadora: la titulada “Rosa de Sant Jordi”, de Fèlix Martínez i Comín. El segon accèssit l’obtingué Ricard Viladesau amb la sardana “Missatge lloretenc”.

Recordo finalment una sala plena a vessar i molta expectació. En aquest aspecte la cosa no ha canviat massa. Si és veritat que L’Auditori no estava del tot ple, l’aforament era més del doble o el triple, per tant podríem parlar de progressió clara. I l’expectació tampoc faltava dissabte, entre el públic hi havia ganes de saber el resultat, és clar que si.

I la cosa no va anar per poc com el 1972. La guanyadora, “Doll d’amor”, de l’escalenc Joaquim Hostenc ho va ser obtenint 1744 punts, amb una diferència de quasi 700 vots amb la segona i de més de 700 amb la tercera, molt més igualades entre elles. I el premi de la crítica el guanyava Joan Francesc Vidal per la sardana titulada “Festeig i encís”.

A la segona part, la GIOrquestra, dirigida pel seu titular Marcel Sabaté, ens oferí la “Glosa de l’emigrant”, de Salvador Brotons, una espècie de cocktail amb fragments d’altres obres seves. Ja amb el gran cor de cors incorporat, les populars sardanes “Marinada” i “Somni”, arranjades pel mateix director. I el plat fort final de la vetllada, l’espectacular estrena de “El crit del temps”, de Xavier Pagès, una obra impressionant i magnífica per a orquestra, cobla, cors i veu blanca, amb lletra de Joan Duran i Ferrer que dirigí l’autor, el mateix Xavier Pagès.

Una segona part que poc tenia a veure amb la primera. Els oients de Catalunya Música que ho van escoltar en directe potser van pensar que a la meitat els havien canviat el concert. No criticaré les sardanes finalistes. Em consta la sinceritat i la noblesa de tots i cadascun dels autors. Només penso que si les poguéssim fer saltar en el temps, potser ni la “Marinada” del gran Antoni Pérez Moya, ni el “Somni” de l’admirat i enyorat Manel Saderra i Puigferrer no haurien guanyat aquesta edició. I no hagués estat culpa dels que escriuen, ni dels que organitzen… potser ni del públic assistent. És que, segurament, no haurien arribat a la final.