La sardana de quin any?

Jesús Ventura

La sardana de quin any?

Dissabte passat la ciutat de Lleida va acollir la gala final del Concurs La Sardana de l’any 2011, una festa sardanista de ja reconeguda solera i que en els darrers anys ha estat recuperada i impulsada de nou per la Federació Sardanista de Catalunya. I hem de dir que les darreres edicions es comptem per èxits rotunds. I èxits, no solament en el concurs en sí, que continua tenint una més que notable participació popular, sinó en molts més aspectes.

Aspecte de La Llotja de Lleida

En primer lloc, en la modernització, ja que ha sabut adaptar-se als nous temps incorporant en els sistemes de votació les noves tecnologies: Internet, mòbils, xarxes socials… Un èxit també pel que fa a l’assistència de públic a les finals: recordem Reus, Girona, Perpinyà, Granollers, i enguany a Lleida, on més de 1000 assistents omplien a vessar el Teatre de la Llotja de la Capital del Segrià.

Un èxit pel que fa a la programació. Sí que és veritat que s’aixequen algunes veus qüestionant la qualitat de les obres finalistes, però partim de la base que les deu sardanes que arriben a la final ho fan per votació popular i el poble sempre té la raó. La democràcia per damunt de tot. Quan dic programació em refereixo a la que completa les vetllades. Enguany brillant i espectacular: dues estrenes de joves compositors catalans d’obres per a cobla i orquestra simfònica, i dos clàssics com “Empúries”, d’Eduard Toldrà en el seu centenari, o el “Caprice núm. 1” per a violí i orquestra de Joan Manén.

En fi. Un èxit de concepció en general. Un espectacle que reuneix totes les característiques per a l’èxit. Una gran manifestació de cultura sense adjectius: cultura i prou. I la presència massiva d’autoritats així ho avala. Felicitats als organitzadors.

En canvi, però… Sí, sí, hi ha un però. Repassant les edicions digitals dels quatre diaris catalans més importants no he trobat cap referència al concepte “La sardana de l’any”. Incrèdul i sorprès, he refet la cerca només amb la paraula “sardana”, pensant, il·lús de mi, que no fos que l’apòstrof em gastés una mala passada. I els resultats són veritablement espectaculars. Poso només un exemple dels quatre: “El Periódico”, tot i que els resultats dels altres tres són molt semblants.

La primera referència al mot sardana és del dia 6 de maig, en la secció d’esports i amb el titular “El que més perdo sóc jo”, fent referència a les darreres paraules d’un Pep Guardiola emocionat donant la ma a Tito Vilanova en la darrera SARDANA a l’estadi. La segona referència, en la secció de Societat, és del dia de Sant Josep i ens parla de la mort d’un motorista al xocar contra un cotxe a Esplugues de Llobregat, concretament a la Plaça de la SARDANA. I finalment, en el tercer resultat de la cerca, ens remuntem a l’11 de gener encara d’aquest any (la quarta notícia és del mes d’agost del 2011), i a una entrevista amb el bon amic i sardanista Josep Pomés, de Les Roquetes, amb un titular prou explícit, segurament triat per l’entrevistador: “La sardana va ser la nostra identitat”. Un titular que no resumeix en absolut el contingut optimista i constructiu de l’entrevistat però que, pel que veiem, lliga perfectament amb l’ideari del consell de redacció.

Amb una mica de sort, abans d’acabar l’any, a “El Periódico” potser encara ens parlaran algun cop més de SARDANA. Potser si s’enfonsa el pàrquing del Pla de la Catedral de Barcelona durant l’audició del diumenge al matí… Segons com t’ho miris, fins i tot fa riure. Riure per no plorar.