La via eulalienca

Jesús Ventura

La via eulalienca

Dimarts passat, vigília de Santa Eulàlia, vaig tenir la oportunitat de viure una experiència per mi insòlita. Dins el programa d’actes de la Festa Major petita de Barcelona i organitzat per l’Associació Cultural Joan Amades amb el patrocini de l’Institut de Cultura de Barcelona, vaig exercir de músic de carrer en la Ruta Eulalienca, un passeig nocturn per llocs emblemàtics del Raval i del casc antic barceloní que foren claus en la història i llegenda de l’esmentada Santa, veritable i autèntica patrona de Barcelona.

Com podeu suposar, la meva sola presència amb el flabiol no hauria estat suficient per atraure les quasi seixanta persones que col·lapsaren en minuts el web on calia inscriure’s prèviament per poder-hi assistir. El contingut real el conduïa en Dani Cortijo, un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona amb Certificat d’Aptitud Pedagògica, especialitzat en Història Contemporània i posseïdor del carnet de Guia Oficial de Turisme de la Generalitat. No com altres que fan la mateixa feina sense cap titulació o fins i tot alguns que fan de flabiolaire turístic pel “morro”. I no miro a ningú. De fet, no puc sense un mirall.

Les explicacions d’en Dani Cortijo van enganxar als assistents. I a mida que avançàvem anaven descobrint la gran presència que té la figura de Santa Eulàlia a Barcelona, començant per la font de la Plaça Padró, l’escultura i les plaques de pedra a la Rambla, a l’entrar al carrer Boqueria, l’Arc de Santa Eulàlia que surt del mateix carrer, la Baixada de Santa Eulàlia, amb unes rajoles on hi ha escrits uns versos de Verdaguer i on va patir la tortura de ser tirada rodolant 13 vegades dins una bota plena de vidres, o l’actual Fossar de les Moreres. I a la meitat, una visita al local social de l’Agrupació Excursionista d’Etnografia i Folklore, amb passeig entre muralles i copa de cava inclosa.

I ens va encisar aquesta història d’una nina de 13 anys que va suportar aquest i molts altres suplicis per no reconèixer la deïtat de Dioclecià, un emperador romà corrupte que malgrat torturar-la i humiliar-la de totes les maneres possibles no va aconseguir ni un crit de dolor, ni un lleu signe de rendició, ni un instant de defalliment o de renúncia a les seves conviccions.

I a mida que anava parlant, crec que tots els presents van imaginar ser Eulàlia. Van reconèixer en la figura de l governador Dacià a tots aquells polítics intolerants i convençuts de la possessió de la veritat; van equiparar mentalment les tortures patides per la Santa amb les lleis reaccionàries contra la llengua, la cultura, la dació en pagament, l’avortament lliure o la justícia universal.

I ens va fer pensar molt la reacció de la Laia, aquella pastora d’oques del Desert de Sarrià, que malgrat tot no va voler renunciar ni a un sol dels seus principis. Va patir impertèrrita totes i cadascuna de les 13 proves sagnants a les que va ser sotmesa, i malgrat la seva condició de màrtir (miracles i incorruptabilitats a banda), continua encara avui ben viva en el cor de tots els barcelonins.

Caldrà patir molt. Ens en faran de tots colors. De personatges com l’ínclit Daciá, en trobarem una pila. Però no són emperadors. Ja voldrien. Nosaltres hem de ser com la Laia, ferms en les nostres conviccions. No patiu, no caldrà arribar a màrtirs! I si hi ha baixes, no us preocupeu: als primers que perseguiran serà als flabiolaires turístics sense titulació.