Les cançons

Les cançons

Mª Aurèlia Capmany diu que el seu pare tenia molt bona veu i que tenia bons recursos pel cant i la música ja que segons ella ens explica, el seu pare: “Tenia, i era notori, uns dots naturals: bona oïda, destresa per sonar instruments senzills, com l’acordió per exemple, elements de solfeig, i una bonica veu de baríton …”  I és cert que Aureli Capmany cantava, que li agradava molt cantar.  Per això no és d’estranyar que la cançó ocupi part de la seva vida i de la seva obra.

De jove aprèn a cantar i més endavant va a classes de cant gregorià perllongadament.  Alguna temporada d’estiu, Aureli passa dies a Rubí, a casa dels avis paterns, on aprèn a escoltar rondalles i a cantar amb l’avi.

L’any 1891, als 23 anys, Capmany es troba al grup de persones que funden l’Orfeó Català, en el qual cantarà i formarà part de la Junta directiva, i l’any 1897 es troba en el cor de la Capella de Sant Felip Neri, amb qui canta en processons, casaments i altres cerimònies religioses.  D’aquesta activitat en queda constància en una llibreta anomenada Comptes d’Ingressos que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona en la qual Capmany anota els beneficis que li reporta el cant.

Al Centre Excursionista de Catalunya, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular o a les ciutats de Premià de Dalt o Reus, pren part en diversos actes sobre cançons programats per als socis, ja sigui col·laborant-hi cantant ell mateix o bé dissertant sobre diversos aspectes de la cançonística catalana.

L’estimació per aquesta activitat el porta a ser un assidu liceista; veí del Liceu un cop la seva família trasllada botiga i vivenda a la Rambla barcelonina, assisteix a totes les estrenes de representacions d’òpera que li és possible, especialment les italianes, però sense desmerèixer Wagner o Mozart.

Un aspecte molt destacable en el camp de la cançó és l’ús que en fa a les classes i les sessions que impartia en diferents centres educatius de tot tipus i nivell: a l’Institut de Cultura i Biblioteca per a la Dona o a la seva tasca de mestratge amb els infants orfes de la Casa de la Caritat, que entretenia i educava amb cançons, rondalles, balls i petites obres de teatre.  I la cançó, evidentment, també té molta importancia a l’obra d’Aureli Capmany.

L’any 1901 inicia el projecte d’editar cançons en fulls solts que es venen a un preu de deu cèntims i fins l’any 1913 n’edita 100. Cada cançó ocupa un full plegat, amb quatre pàgines que contenen una il·lustració referida al tema de la cançó que demana a amics i coneguts, la música, la lletra i un comentari sobre el tipus de cançó. Jaume Vidal es refereix a aquest projecte dient que Capmany té voluntat de difusió i vol “donar el més fàcil accés al coneixement de les cançons catalanes tradicionals.” Finalment, i sense haver-ho previst inicialment, relliga les cent cançons en tres volums, afegint-hi una classificació de les cançons per tema segons siguin cavalleresques, amoroses, nadalenques, de devoció a la mare de déu, de festeig, etc. i un pròleg breu amb el títol  Quatre mots de lletra en el qual explica la iniciativa i aporta els noms dels col·laboradors a qui agraeix el seu ajut inestimable.

L’any 1916 publica l’article La cançoneta popular de la infantesa a la revista Quaderns d’Estudi, el qual defensa l’ús de la cançó amb finalitats pedagògiques, així com les característiques que han de tenir per ser aptes per a la mainada.  El 1921, Noticiari mensual de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular publica el text Passat i pervenir de la cançó popular on exposa la seva tesi que la cançó popular mostra la saviesa i el tarannà del poble que la crea.

Dos anys més tard, l’editorial Políglota edita un llibre titolat Cançons i jocs per a la mainada, amb un recull de peces a cavall entre la cançó, el joc i la dansa per entretenir la mainada: Olles, olles, el Ball de la civada i moltes altres.  L’any 1933, Capmany escriu una sèrie d’articles molt breus sobre una cançó que publica la revista Plançons: Així fan, fan, fan, Cada dia al dematí, Fadrinets de la muntanya i altres.

Els crits i reclams de carrer són un altre dels temes que atreuen Capmany, pel seu component melòdic.  A aquest tema hi dedica diversos textos, força llargs, publicats sobretot a la dècada dels anys trenta i quaranta del segle XX: Baladrers de Barcelona o voceadores callejeros, de l’any 1934 al Dietario de los Almacenes Jorba o la monografia Baladrers de Barcelona, editada l’any 1944 per l’editorial Albón.

No podem oblidar que la cançó és una de les protagonistes de la revista En Patufet, ja sigui a l’apartat Cansonetas, a l’anomenat Titellas o a la secció en la qual publica les col·laboracions dels lectors que envien cançons a la redacció. I ja per acabar, hem de recordar que la cançó i les cançons són les protagonistes de gran nombre de comentaris en els articles sobre festes, danses o vides de sants.