Les danses

Les danses

Aureli Capmany descobreix la dansa a la ratlla de l’inici del segle XX gràcies a diversos fets. El primer és la mostra de balls populars feta a Vic l’any 1902 de la qual tenia coneixement a través de coneixences vigatanes, tant de l’acte com de l’èxit assolit per la mostra que va obliar a repetir-la.

El mateix 1902, a Cardedeu, un grup de joves, estiuejants bàsicament, ballen l’Espolsada, dansa perduda en aquest poble; ho fan vestits a l’antiga i l’acte té ressò i s’enregistren les imatges, sense so.

Aquests dos actes coincideixen en el temps amb la campanya d’ensenyament de la sardana que es desenvolupa al Maresme i al Barcelonès; el moviment sardanista  cada vegada és més fort: s’organitzen aplecs, a Vallvidrera per exemple l’any 1907, en el qual Capmany té participació activa, i les ballades de sardanes es multipliquen.  El dia 10 d’agost de 1907, a la  mitja part de la ballada de sardanes organitzada a la plaça Reial s’hi ballen l’Esquerrana, la Bolangera i el Patatuf amb tant d’èxit que el porten a pensar en l’organització d’un grup estable de parelles que aprenguin els balls catalans i  els assagin per després poder-los mostrar arreu.  D’aquesta manera neix al sí de l’Associació de Lectura Catalana, de la seva mà, el primer Esbart Dansaire a la ciutat de Barcelona, en el qual ell fa el paper de documentalista i  presentador i per dir-ho d’alguna manera: de director.

Aquest esbart dansaire s’estrena el 25 de juliol de 1908 i la seva vida no arrtiba a finals de l’any.  Mentre, a mitjan de l’any 1908, un grup es separa de l’Esbart Dansaire i funda, amb Rafael Tudó al davant, l’Esbart Català de Dansaires al qual, un cop desaparegut el grup de l’Associació de Lectura Catalana, ingressa Aureli Capmany l’any 1909 amb l’encàrrec de la direcció artística que exerceix fins el 1917.  Entre aquesta data i la seva mort, col·labora amb altres esbarts dansaires de la ciutat de Barcelona i d’arreu.

L’afició de Capmany per la dansa no minva mai durant la seva vida.  Ell afirmava que la dansa és l’art més completa que pot fer l’ésser humà amb el seu cos, que s’activa totalment en ballar, especialment si en ballar ens acompanyem amb la veu. També afirma que la dansa és el reflex del poble que la balla i hi podem reconèixer el caràcter i el tarannà.

La devoció per aquesta activitat humana el porta a escriure molt sobre el ball i els balls, tant els de carrer i plaça contemporanis seus, com sobre la història de la dansa.  Fins l’any 1915 s’hi refereix de manera complementària en alguns articles, però és a partir d’aquest any i d’encetar la col·laboració a la revisa Quaderns d’estudi que publica textos monogràfics sobre el tema: el ball pla, l’esquerrana, el ballet de déu, l’Hereu Riera, el Patatuf, la sardana, la bolangera i l’espunyolet.

Als anys vint també escriu i publica sobre la sardana, ja sigui en diaris i revistes com a La Veu de Catalunya, Almanac de la sardana i Barcelona Atracción, o en forma de monografia com l’editada l’any 1922 Com es balla la sardana : l’història, la tècnica, l’estètica… il.lustrada amb dibuixos i plànols per apendre de comptar, repartir, treure i repuntejar a l’estil empordanès i selvatà

Les seves obres sobre dansa han esdevingut clàssiques per les persones interessades en el tema.  D’entre elles podem destacar El Contrapàs que l’any 1922 edita Políglota; El ball de Bastons de Gelida en un magnífica edició de J. Roca Miracle feta l’any 1948  o els dos volums de l’obra La dansa a Catalunya, editats per Barcino o l’obra El ball i la dansa popular a Catalunya : història, descripció i ensenyament, estudi folklòric de divulgació, editada per Millà. L’editorial Montaner i Simón, l’any 1948 publica La sardana a Catalunya i el mateix any Millà treu al carrer el títol Un siglo de baile en Barcelona : (1800-1900) qué y donde bailaban los barcelonenses el siglo XIX. Los bailes de máscaras, los particulares o de sociedad y los públicos. “Balls d’Any” y “d’envelat”, en aquest cas tractant els balls de societat i els balls de moda.

Capmany és potser, dels anomenats folkloristes contemporanis, la persona que va més enllà de la descripció dels balls, fent propostes i hipòtesis de famílies de danses, en un intent de classificació per gèneres o taxonomia.  Aquests textos es publiquen mentre ell continua la seva tasca relacionada amb el ball i els esbarts dansaires, ajuntant la dansa amb la música i les arts escèniques en iniciatives d’activitats molt noivedoses i exitoses. I les compagina amb nombroses xerrades i conferències sobre dansa que ofereix arreu de Catalunya: Barcelona, Badalona, Reus, Manresa, Lleida Tona, i altres en associacions i col·lectius de tota mena. Tampoc podem oblidar els cursos sobre balls a les escoles d’estiu, a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona i altres institucions educatives i l’ús que en fa a les sessions que dóna als infants de la Casa de la Misericordia o de la Caritat.

Ja hem comentat que la dansa va apasionar Capmany que veia totes les virtuts en aquesta activitat, en aquesta art.  Des del principi del segle XX, quan la descobreix, fins a la seva mort va escriure sobre els balls populars i, a la seva mort,  encara deixà un bon nombre d’escrits inèdits.