Les llufes
Fullejant l’obra del Costumari Català de Joan Amades, concretament el volum I, a la pàgina 227, s’hi reprodueixen els negatius de 9 ninots de paper que el folklorista explica que foren recollits a Barcelona els anys 1941, 1946 i 1947 per J. Costa, M. Ros i el propi Amades.
Doncs bé, a les calaixeres de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya hi ha una delicada col·lecció de 49 llufes efímeres fetes amb papers de diari o d’estrassa creades per a dur a terme una colla d’innocentades ara ja fa uns 70 anys.
La conservació d’aquests originals és valuosa per observar la varietat de formes, dimensions i, entre altres riqueses, descobrir tècniques de creació en sèrie dels ninots. Un exemple és el d’una figura de la qual hi ha en el fons 3 peces catalogades amb les referències LLU-006, LLU-012 i LLU-029. D’entrada cal explicar que, la primera, està dibuixada damunt d’un paper reciclat, quadriculat, en el qual s’entreveu que anteriorment, probablement, havia estat utilitzat per portar la comptabilitat d’alguna empresa. L’autor del dibuix aprofità el plec central del full per dissenyar de forma simètrica una llufa d’un senyor per retallar amb tisores. En un altre de les composicions es reprodueix la figura però aquesta vegada amb un paper més gruixut de gramatge pensat per esdevenir plantilla i, la darrera de les siluetes, trobem el senyor retallat en paper de diari com aquell qui diu, a punt de caramel per enganxar en el dors d’algun pobre innocent.
En la globalitat del conjunt de la col·lecció de llufes hi ha, també, la representació d’animals, infants, senyores i éssers amb múltiples braços o cames que recorden a les Velles Quaresmes. Com a darrer detall explicar que en algunes de les titelles de la sèrie hi ha lligat amb llacets cordills per poder penjar en la roba de les víctimes escollides.
De retorn al Costumari de Joan Amades i, en relació a la diada dels sant innocents, en la pàg. 231 hi ha els següents reculls en els quals hi detalla enganyifes i entremaliadures de la jornada explicant que: “La més corrent era la de retallar ninots de paper, com més grossos millor, i enganxar-los amb una agulla a la part posterior de les faldilles de les dones. Quan érem infants hi havia xicots que sabien donar una forma especial als ninots i penjar-los de manera que, en caminar les pobres que inadvertidament els passejaven, feien un moviment graciós de vaivé que entusiasmava la mainada. Aquests ninots rebien el qualificatiu de llufes.
Antigament, les llufes consistien gairebé exclusivament en fulles de col. La mainada anava pels mercats a demanar fulles de col a les verduleres i marmanyeres, que els en donaven de bona gana per tal de veure com les penjaven a llurs pròpies parroquianes i fer-se un tip de riure. Els xicots recollien dels munts d’escombreries dels mercats tantes fulles de col o d’altres verdures com trobaven. […]
Les llufes o ninots de paper reconeixen, possiblement, un origen mític. Pel Pirineu oriental la tradició aplica aquest qualificatiu a uns éssers femenins fantàstics, eteris i imprecisos, més aviat benèvols que dolents, que campegen pel bosc: possibles romanalles de velles divinitats, probablement silvanes, que el cristianisme ha esborrat i diluït.”
I, per acabar, explicar que entre mig d’aquestes relats, Joan Amades anotà a la ciutat de Tàrrega una cançó que la mainada no parava de cantar fins que els havien donat l’agulla que ho sostenia… o algun cop.
Deia així:
Els innocents no tenen dents;
no tenen pa per a menjar;
no tenen vi per a dormir.
