Les relíquies de sants
Els diccionaris defineixen les relíquies de sants com “allò que resta del cos, vestit, mobles, etc., d’un sant, o de coses sagrades, i que es conserva a efectes de veneració” o “les restes del cos d’un sant o d’algun objecte que hi està relacionat, al qual s’atribueix un caràcter sagrat i que és venerat pels fidels”.
Tradicionalment se n’han distingit dos tipus: les primeres eren aquelles relíquies que es consideraven insignes; o sigui, les que eren restes d’alguna part del cos del sant prou gran com per poder-la identificar. Les altres, les no insignes, estaven constituïdes per relíquies de petites dimensions o que, per la seva naturalesa, no eren restes físiques dels cossos dels sants.
La classificació actual distingeix tres tipologies de relíquies: les de primer grau, que es refereixen a un fragment, sense distingir la seva proporció, del cos del sant. Les de segon grau, que solen ser un fragment de la seva roba o d’algun objecte que el sant feia servir durant la seva vida (rosari, Bíblia, creu, etc.). Finalment, les de tercer grau acullen qualsevol objecte que ha estat tocat a una relíquia de primer grau o a la tomba d’un sant.
Per altra banda, segons la naturalesa física de les relíquies i tipologia, se sol distingir i designar amb el prefix “ex” que, en llatí vol dir “de”:
- ex arca – de la caixa mortuòria
- ex capillus – del pèl
- ex carne – de la carn
- ex indumentis – de la roba
- ex ossibus – dels ossos
- ex praecordis – de l’estómac o intestins
- ex praesepis – el lloc de naixement de D.N.J.C.
- ex pelle – de la pell
- ex pluviali – de la capa pluvial [la capa duta per a la Benedicció]
- ex tunica – de la túnica
- ex vestimentis – del vestit
Fins a temps no gaire llunyans, la possessió de relíquies de sants era el bé més preuat per a monestirs i catedrals. Durant l’Edat Mitjana, per als monestirs representaven el reclam ideal per als pelegrins que buscaven el contacte amb l’esfera divina; per a les catedrals representava un senyal d’autoritat sobre les esglésies de la seva diòcesi. A partir del Concili de Trento, celebrat a mitjan segle XVI, dels antics cementiris cristians es van repartir relíquies a gairebé totes les parròquies.
En els segles de la religiositat barroca, des de finals del segle XVI fins fa prop de cent anys, era freqüent que cada parròquia tingués les seves pròpies relíquies d’aquests suposats sants que es consideraven patrons de la comunitat. A ells s’encomanaven en cas de calamitats públiques, ja fossin severs sequeres o aiguats. Les rogatives multitudinàries conduïen els reliquiaris cap a santuaris significats de l’entorn on es feien les pregàries.
Encara és habitual que l’acte central de la Festa Major sigui la missa dedicada al sant patró del poble, vila o ciutat. Aleshores, si aquella església on se celebra l’ofici posseeix una relíquia del sant o santa, és habitual que se li cantin els goigs i es procedeixi a fer el gest de besar el reliquiari com a mostra màxima de veneració.
