L’escalfeta

L’escalfeta

Sovint, en la vida de les persones, hi ha accions que fem gairebé d’esma, mecànicament, i ens passen gairebé desapercebudes. És el cas, per exemple, de l’acció de trucar per telèfon. Actualment, en la part del món que en diem països desenvolupats, un enorme sector de la població disposem d’un aparell, que gairebé ni s’anomena telèfon ( el mòbil, l’smartphone, el celular…) , des del qual podem comunicar-nos sense dificultat amb qui desitgem de qualsevol part del món i a més podem fer moltes més accions. Si a les noves generacions de ciutadans els parléssim de telèfons fixos amb disc o dial de marcar segur que els semblarien coses d’un altre món, i d’això no fa tants anys… I ja no diguem dels més antics telèfons de fusta a la paret, sense dial ni tecles de números, amb un auricular tipus bocina i connectats directament a una centraleta…

En aquesta línea, vull parlar-vos d’un objecte que naturalment desvetllaré més endavant, que va solucionar una necessitat vital en el seu moment. Aquest “seu moment” a què em refereixo, va ser una franja de temps tan enorme – segles, molts segles en realitat – que podria donar tema per a molts comentaris. Vull parlar-vos de l’escalfeta, un estri que té relació amb el foc i la il·luminació.

Auca dels baladrers de Barcelona - Joan AmadesFins l’aparició de l’encenedor i dels mistos encesos per fricció a mitjans segle XIX, no hi havia altra forma d’encendre un foc o una espelma, teia, foguera o llumenera si no era mitjançant un procediment que, més que contar-lo jo, ho faré transcrivint els textos d’un llibre que porta per títol Barcelona vella en el qual un dels seus autors, Gaietà Vidal de Valenciano, escriptor, advocat, doctor en filosofia i lletres i catedràtic, el 1906 fa una descripció de la Barcelona que ell va conèixer entre els anys 1820 i 1840 en la qual encara no hi havia electricitat. En un punt del seu relat, escrit en català prefabrià diu…

MEB 414-0986 - reduïda“Avuy per avuy, per dos quartets y no més, tenim a nostra disposició un centenar de candeletes, ab auxili de los quals podem proporcionarnos foch y llum instantàniament, y repetir cent vegades al dia lo sublim fiat lux (que es faci la llum) de nostre Pare eternal. Vèjas ara l’inventari dels artifaus que necessitava qui, en los anys a que’s contrauen estes apuntacions, pretenia proporcionarse una ó altra de dites coses. Primera y principalment, ante omnia (abans de tot), com si diguessem, una bosseta de cuyro, y dintre d’ella un parell de pedres fogueres, un tros d’esca y un foguer, ab tot lo qual, si l’operador era destre, lo foguer ben acerat y l’esca de la del primer pich, després de quatre ó cinch ja tenia foch. Mes ¿y si’s tractava d’obtenir llum? En est cas, a tots aquells adminículs debía afegir-se un manat de lluquets, que no eren més que tronchs de cànem ben sèch, de cosa d’un palm de llarchs, ensofrats per llurs extrems.

 Per axò, en totes les cuynes y en les reconeres de totes les alcoves, axís com avuy en dia s’hi trovan sengles capses de mistos, no hi podían faltar aleshores lo manat de lluquets y la bosseta ab la pedra, l’esca y’l foguer. Imaginis ara’l bondadós lector qu’a les altes hores de la nit s’esdevenia al amo ó a la senyora una d’aquexes urgencies tan freqüents y tan prosayques en la vida, ó una d’aquelles situacions que fan indispensable l’assistencia de la llevadora ó la del metge, y compendrà tota la serie d’angunies per que passava l’atribulat mortal, no quedantli altre remey que dexar lo llit, cercar a les palpentes la ditxosa bosseta, traure d’ella, ab molt compte, per evitar que cayguessin a terra y fos cosa prou difícil toparho, la pedra, lo foguer y l’esca; esqueixarne d’esta un bocinet; tornar la bossa a son lloch; agafar ab l’esquerra la pedra, posarhi damunt lo fragment esquinsat, subgectarlo ab lo dit polser, picar foch, cosa que no sempre’s lograva sense haverse abans picat los dits, y un cop l’esca havia pres, dexar lo foguer, agafar un lluquet, esberlarlo ab les dents, encéndren un fragment que, al inflamarse’l sofre, feya estornudar, coure la gola y plorar los ulls; y després, ab molta cautela pera que la cramuxa no s’apagàs, atansarla al ble de la llumenera, que, haventse xafat ab l’apaga-llums, estaba mitx cargolat y empapat d’oli y era precís adressarlo, y si l’escena passava a l’hivern, tenía’l nas fret y tardava a encendres; y a tot axò’l pacient se gelava y petava de dents, y renegava, y a la fi agafava la llumenera, y corrent com si l’empaytessin…Vaja, que solament per axò podem donar gracies a Deu d’haver vingut al món després del descobriment dels mistos, y havem de compadir a nostres progenitors que no conegueren tan útil com económica y important invenció.

 A ella’s dèu la total desaparició d’altra eyna ó instrument que existía en totes les cases y brillava en totes y quiscuna de les taules dels Cafés. Me referesch a les escalfetes que, de llauna, d’aram, de llautó y fins d’argent, servían pera tenir una brasa de carbó colgada ab cendra pera que no’s consumís depressa, en la qual encenían lo cigarro’ls fumadors en lo Café y en les cases particulars, sens necessitat de picar foch.” “los mistos han acabat ab les escalfetes, y ab l’esca, la pedra y’l foguer”.

Així acaba aquest capítol del llibre, comentant l’aventura d’encendre foc abans del segle XIX a Europa. Un, es fa creus que només fa uns 150 anys, un estri com el misto es fes realitat com a forma senzilla i rápida d’obtenir foc. I a hores d’ara està en franca disminució per l’avenç de la tecnologia que li està passant per sobre… Per cert, la forma llumí ve de l’alguerès, que va catalanitzar el mot sard luminò. Pompeu Fabra la va fer entrar al Diccionari General de la Llengua Catalana com l’única aportació algueresa.

Així doncs les escalfetes del Museu Etnològic són de bronze i d’aram i descansen alliberades, de tanta activitat com tenien en temps passats. Actualment, que d’esma pitgem un interruptor, un botó, un comandament a distància o una placa de vidre per obtenir llum, foc o escalfor, ens les mirem amb la tranquil·litat del qui sap que ja només seran un objecte de museu. Amb el permís de la tecnologia.