L’espàrrec i les seves varietats
L’esparreguera (llat., Asparagus officinalis) és una de les plantes anomenades “oficinals”, és a dir, aquelles que entren en els preparats farmacèutics. A l’arrel de l’esparreguera és on hi ha situats els principals principis actius d’aquesta hortalissa, tan medicinal i popular, que ja fou coneguda dels antics grecs i antics egipcis per les seves notables i eficients propietats diürètiques.
D’espàrrecs se’n conreen de diverses varietats a les hortes, però els amants de la bona taula prefereixen els boscans o de marge, especialment els espàrrecs que es fan en els alzinars, i que combinen molt bé amb la truitada d’ou atès el seu gust una mica amargant. També és molt estimat en la gastronomia l’espàrrec blanc, conreat als horts, una hortalissa molt carnosa al gust del paladar i agraciada amb una textura suau que el fa molt apte per a ser confitat. Tanmateix, en els mercats hi sol abundar l’espàrrec verd, que és una verdura que pot menjar bullida, fregida o bé a la planxa. L’espàrrec és una menja ideal per a poder gaudir de bones digestions i, gràcies als nivells de potassi que duu, impedeix les rampes musculars, especialment a les extremitats.
L’arrel de l’esparreguera forma part del famós xarop diürètic anomenat de les cinc arrels, on es combina l’arrel del fonoll, julivert, api, galzeran i esparreguera. Aquest beuratge l’emprà la medicina popular per a combatre la retenció d’orina. Els antics frares assenyalaren que de l’esparreguera: “Se emplea la raíz en cocimiento con las puntas y brotes de la planta, y se prepara un sedante para el corazón. Se prescribe en las hidropesías, palpitaciones cardíacas, catarros bronquiales y tisis pulmonar. La raíz se emplea en la ictericia y en la obstrucción intestinal y afecciones de las vías urinarias. El rizoma entra en el jarabe de las cinco raíces” (BHC, Pócimas de capuchino, 54). En efecte, com que l’espàrrec té un alt contingut d’asparagina el converteix en un poderós diürètic, però no és massa recomanable als que pateixen de gota. Recentment, també s’han posat en relleu les propietats antiinflamatòries de l’espàrrec, a més de la seva peculiar utilització per als problemes de pit i calmar la tos, en produir un efecte sedatiu que calma les palpitacions i normalitza les funcions respiratòries.
A propòsit de les nombroses propietats remeieres de l’esparreguera, fra Jacint de Sarrià l’any 1751 ja escriví que: “La [ar]rel d’esparreguera cuyta ab vi o vinagre mitiga lo dolor dels membres dislocats y los brots remullats ab vi blanch curen el dolor de riñons” (BHC, De algunas herbas, f. 140). Alguns estudis contemporanis han posat de manifest que l’espàrrec gaudeix de propietats antibacterianes i antiinflamatòries i, alhora, és molt ric en vitamina B (que contribueix al correcte funcionament del sistema digestiu) i en vitamina A (que ajuda a l’absorció del ferro dels aliments). A més, l’espàrrec conté sofre i això facilita la depuració del fetge.
