Llibertat d’expressió

Jesús Ventura

Llibertat d’expressió

Tots estarem d’acord en què això de la llibertat d’expressió és una condició indispensable per la normalitat de la convivència humana. De tots els drets fonamentals de l’home que es proclamen, aquest, el de la llibertat d’opinió i expressió, juntament amb els de reunió, pensament, religió i associació, estan recollits en la primera generació de drets de l’home, la que emana ja de l’exigència popular durant la Revolució Francesa, uns anys abans de la Declaració d’Independència dels Estats Units.

Per cert que el d’autodeterminació dels pobles data dels promoguts els anys setanta del passat segle XX, juntament amb els de identitat nacional i cultural, el de la coexistència pacífica i el de la justícia internacional. Sembla que alguns es van quedar als anys cinquanta i seixanta i encara no se n’han mogut, no s’han adonat de res, de que el món continua girant, que el sol surt i es pon cada dia i que, afortunadament, les coses canvien, sovint, a millor. Bé, potser sí que se n’han adonat i és per això que tendeixen a la regressió, a tornar on érem, a sadollar la seva nostàlgia amb lleis i normes pròpies de règims caducs i totalitaris. Però no ens emboliquem que avui no volem parlar d’aquestes coses.

Avui el FES TA FESTA arriba a la primera de les seves celebracions d’aquest memorable 2014. Aquest que esteu escoltant o llegint és el programa número 200 de la nostra època internàutica. Un concepte potser aparentment pretensiós (parlar d’època quan només portem tres anys i mig…), i àdhuc agosarat (inventar-nos el concepte “internàutica”…) quan segurament, si parléssim de període internètic, per exemple, seria menys pompós, més terrenal… Però tant li fa. En el seu moment va sortir així i així s’ha quedat…

Han estat quasi quatre anys des d’aquell Sant Jordi del 2010 en què afrontàvem la nostra primera experiència a la xarxa, amb la primera COLUMNA que es titulava “Ja som aquí”, amb el retorn de la CRÒNICA CASTELLERA d’en Carles Esteve, i amb els primers espais de ELS TEMES D‘EN XINO (que ens feia Beatles amb el Radiokuartet), de l’EXPEDIENT C de l’Amadeu Carbó (que ens parlava de “Baldufes i trompitxols”), i dels primers MINUTS DE L’AGUILÀ a la xarxa, en què xerrava, precisament, sobre “La ràdio”.

Després, poc a poc, setmana a setmana, hem anat comptabilitzant les 200 edicions, la vintena de col·laboradors altruistes, els més de 500 espais, els quasi 1000 temes musicals, els més de 2500 amics al Facebook, les emissores que ens han acollit… I pel que fa al contingut les lloes i les crítiques, les cròniques i les primícies, les notícies i els comentaris, les il·lusions i els desencisos… I, tot i que som els mateixos de sempre, hem intentat canviar, evolucionar, reinventar-nos cada dia revisant els continguts i les propostes dins una temàtica, la cultura popular i tradicional, que amb la seva intensa existència ens ha donat vida a les ones i, segur que ens la continuarà donant.

I durant tot aquest temps hem tingut una companya innegociable, fidel, tossuda, convençuda, forta, generosa, sincera, lleial, tenaç, esplèndida…, magnífica… La millor de les companyes possibles: la llibertat d’expressió. El dret ha esdevingut deure per nosaltres. Ningú ens ha fet dir res que no volguéssim dir. I seguirem així. Aquest que s’obstinen en parir lleis retrògrades, que es mirin bé la llista dels drets humans. Ja ho haurien d’haver fet fa molt de temps.