Mai Enrera – Butlletí del Club Excursionista de Gràcia

Mai Enrera – Butlletí del Club Excursionista de Gràcia

Vinculat amb el Club Excursionista de Gràcia, en les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, el folklorista Joan Amades va col·laborar en la publicació d’articles relacionats amb la divulgació de la cultura popular en el butlletí de l’entitat, titulat: Mai Enrera. De fet, part d’aquests treballs foren recopilats l’any 1950 en l’edició del llibre: Tradicions de Gràcia, el qual ha estat reeditat en edició facsímil el 2016 per la Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia i el Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis coincidint amb la celebració del 125è aniversari del naixement de l’etnòleg, impulsada per l’Associació Cultural Joan Amades.

En relació a la documentació de la revista Mai Enrera i, el folklorista, que hi ha dipositada en el Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, exposar que hi ha diversos exemplars de la publicació, iniciada el 1925, on, entre altres articulistes, comptaren amb la participació de: Ramon Nonat Comas; Francesc Carreras Candi; Pau Vila, Rossend Serra i Pagès; Valeri Serra i Boldú; Apel·les Mestres; Joan Coromines…

Destacar dels materials que hi ha en el Centre de Documentació l’existència de 5 quaderns (separates aparegudes a Mai Enrera) on hi ha treballs com ara: Literatura gracienca de canya i cordill o, també, el text que fa referència a la conferència: Castells de Catalunya que va donar Amades a l’estatge del Club Excursionista de Gràcia el dia 1 de desembre de 1932. A més, hi ha 28 exemplars dispars del butlletí entre els quals trobem en el núm. 86 l’article: Preocupacions del caminat, un fragment del qual explica que: “… Una de les majors preocupacions dels nostre besavis quan havien d’emprendre algun viatge era el de no topar-se amb persones desconegudes que per males arts i màgics procediments poguessin embruixar-los o fer-los blanc dels mals esperits, i per a evitar-ho això era un remei molt eficaç el posar-se la camisa al revés. Responent a aquesta creença ja ens diu el proverbi:

Camisa al revés,
ningú hi pot res.

També era molt temut l’atac de lladres, cans folls que, en mossegar, causaven la ràbia, i l’escomesa de llops, ossos i altres feristeles del bosc. Contra aquesta mena de perills, no es descuidaven mai, abans de sortir de la casa o posada i abans d’emprendre el viatge de dir i recitar una oració supersticiosa coneguda pel “pare nostre del llop”, recitat del que se’n troben un gran nombre de variants i que encara avui és vivent entre carreters i gent que tresca per carreteres, sobretot de nit, com també pels pastors, que creuen que salva el ramat de l’atac d’animals que puguin danyar-lo. En donem una versió per mostra:

Jo en surto de casa
i en camí me’n poso,
amb la guia de l’àngel trenta tres,
que el meu cos
no sia lligat ni pres,
que la meva sang
no en sia escampada,
ni la meva carn
no en sia masegada,
cans i llops
les dents serrades,
lladres i traïdors
les mans lligades,
que la meva sort
no en sigui crespejada
i que de ningú
no en sigui criticada,
que de la meva estrella
en sigui ben guiat,
la capa de Sant Pere
que m’abrigui per davant i per darrera,
la capa de Sant Joan
que m’abrigui per darrera i per davant,
la capa de la Verge Maria
m’abrigui de nit i de dia
i la cap de Nostre Senyor
em sigui el meu salvador…”