Mai no fa mal – Xesco Boix
XESCO BOIX
Francesc Boix i Masramon (1946-1984)
Sens dubte va ser el pioner de l’animació en aquest país. La seva feina és encara eina de treball per a mestres i educadors i el seu material continua vigent. Al llarg de la seva vida va publicar 35 gravacions i va publicar 10 llibres.
Va formar part del grup de Folk i en tornar de la mili, l’any 1971, va fer un gir musical i va voler dedicar-se al món dels infants. D’entrada, amb en Jordi Roure i en Josep Ma Pujol, entre d’altres va formar el mític grup ARA VA DE BO. Tres anys després va deixar el grup i va iniciar el seu camí en solitari.
Més tard en Xesco, que continuava la seva carrera en solitari, va crear un grup d’amistat i treball, ELS CINC DITS D’UNA MÀ amb els quals va treballar colze a colze sense perdre cap d’ells la seva independència.
Passat el temps crec que és de justícia dir que en Xesco ha estat un dels millors animador infantils europeus, i que va crear escola i va deixar una profunda petjada que encara perdura.
Jo, com a animador, busco de distreure, de distendre, de relaxar, d’entretenir… Però darrera de tot això, s’hi amaguen unes ganes profundes d’educar, i educar, per mi, vol dir bàsicament: ajudar a créixer bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se, el gust afinat, la veu a punt per a cantar, els ulls sempre amatents, com a l’aguait… Les cançons populars, els contes, les rondalles… les danses, el folklore actiu, en resum, ens poden ajudar molt a fer créixer l’Infant, i resulta tan important això, com ho són les matemàtiques, per exemple. Molts educadors encara no ho han entès.”
“Per ser un bon animador cal primer de res: una gran il·lusió de voler-ne esdevenir. Coneixement psicològic de l’ànima infantil i humana. Domini de la cançó popular. Coneixement profund del nostre idioma. Saber “estar” en públic. Tenir un estil personal i desimboltura. Dominar els instruments que fan al cas. Uns coneixements bàsics de música. Afinar molt bé. Tenir oïda. Saber cantar fluix però amb intensitat. Fer-se un extens repertori. Tenir memòria. El do de la comunicació. Saber encomanar alhora tremp, coratge, energia, poesia, calma, serenor. A l’escena, mantenir un to vital alt, i el més important de tot: les ganes d’estimar l’auditori… La dimensió real de l’art no s’obté només amb amor a la vocació; cal amor a la professió.”
