Moltes Mercès

Jesús Ventura

Moltes Mercès

No sóc, precisament, un aimant dels actes multitudinaris. No ho he estat mai. Però hi ha dies que “toca”. I malgrat haver emigrat de la Ciutat Comtal com a veí ja fa alguns anys, la Mercè és cita obligada. I ja m’està bé. Una vegada a l’any…

Hi ha tradicions que no s’han de perdre. La cavalcada (que aquest any ens ha imitat el nom: “Fes ta cavalcada”), realment espectacular; enguany, abans el Mercè Dansa, on tinc l’honor que any rera any s’hi interpreti el meu Galop de la Mercè; els Castells, que els darrers anys han guanyat molt en qualitat i espectacularitat; els Correfocs, aquest any només l’infantil ja que el gran, en diumenge al vespre, pels que vivim, fora era més problemàtic; d’uns anys ençà la projecció a la façana de l’Ajuntament, realment impressionant; el dinar a casa la padrina…. Ai no! Que això no està al programa oficial! Bé, sigui com sigui, molts actes i molt interessants. No ens els acabaríem.

Però enguany he pogut assistir en directe a un altre acte. El primer. El del tret de sortida: el pregó. “Chapeau”, com dirien el gavatxos, pel Sr. Puyal: exemplar, original, amè, instructiu… Amb el punt just de nostàlgia perfectament assaonada amb les comparatives amb el present més rabiós. Potser una mica llarg… Però molt interessant i tant alliçonador… Moltes felicitats mestre Puyal. No esperàvem menys de vostè.

Però més enllà dels actes oficials, la festa està al carrer. Amb les empentes pertinents, amb la inevitable incomoditat, amb les llargues esperes, amb l’incivisme d’uns quants, però amb una festa realment espectacular, de la que gaudeixen els barcelonins, els catalans en general i una quantitat immensa de “guiris” que, si t’hi fixes bé, et fan les estones encara més agradables. Com al·lucinen amb el foc, amb els gegants.. amb tot!!! Fotografies i més fotografies. A vegades en posicions inversemblants. Vaig arribar a veure un japonès enfilat al cotxe de bombers per poder aconseguir la instantània perfecte amb la mirada connivent del bomber de torn.

Només hi ha una cosa en què si voldria expressar el meu desacord. I em refereixo al Piromusical. Un piromusical meravellós de realització i sincronia. Però davant una idea original com és la de barrejar diferents versions de cançons i temes musicals, i en el moment que estem vivint respecte a la nostra llengua, penso que els programadors podrien haver pensat una mica més en temes propis. Sí que portaria una mica més de feina. Però que caram! Si no ho fem nosaltres…

I un últim apunt. Al començar els focs sonava breument la sardana Juny, de Juli Garreta, suposo que a tall d’introducció. L’enyorada cobla Barcelona. Collonut, però… De la brevetat no en diré res. S’entén. Però del muntatge… Els retalls no es poden fer a qualsevol lloc. 16 compassos reduïts a 4. És com si a una cançó com L’Estaca només escoltéssim: “Si estirem, podrem alliberar”. Realment lamentable.

En fi. Nosaltres seguirem estirant, a veure si ens alliberem d’algun muntador genial.