Mossèn Ramon (L’Ermità de Samalús)

Mossèn Ramon (L’Ermità de Samalús)

Mossèn Ramon, el capellà de la sotana esparracada

Mossèn Ramon néix a Vic el dia 21 de novembre de 1876. Però de ben petit la seva família es traslladà a Barcelona. Els seus pares, Miquel i Jacinta tingueren sis fills. D’origen humil, el pares pujaren la família amb el minso jornal de fuster del pare. Dels quatre fills barons, en Josep, n’Àngel i en Ramon foren ordenats sacerdots. Tot tres, a més, compartiren dots artístiques en diversos vessants.

Coneix Mn Cinto Verdaguer fent almoina a la seva mare. Aquest s’interessava pels dos fills que estaven al seminari, l’Àngel i el Josep.  Ja al seminari, Mn Garriga s’espavilava per a disposar d’algun diner ajudant a repassar a altres estudiants. Un d’ells fou després el gran poeta Josep Carner.

Mossèn Ramon canta la primera missa a Llerona, pels vols de 1901. Els seus germans Mossèn Àngel i Mossèn Josep hi actuaren de Diaca i Sots Diaca, hi havia d’assistir Mossèn Cinto Verdaguer, però es trobava molt malalt i ho va delegar.

És sacerdot en diverses parròquies. Cap el 1915, es retira a Samalús, al Vallès Oriental, d’on obté el sobrenom de l’Ermità de Samalús. En morir el pare de Mn Ramon, aquest deixà als seus fills com a únic llegat el seu modest banc de fuster, Mn Ramon  el converteix, significadament, com a taula de l’ altar de la seva ermita. Exerceix com un ermità atípic; no fa vida eremítica. Diríem que en gaudia de tots els avantatges,  però  s’estalviava els inconvenients.

Excel·lent poeta,  i degà dels poetes catalans. El 1921 obté la Flor natural en els Jocs de Barcelona amb el seu poema “La casa vella”. Pocs anys després, el 1926, assoleix  l’Englantina d’or amb el  “Poema de mitja nit” i la Viola d’Or i d’ Argent amb “La meva enamorada” en una mateixa convocatòria, que el posen en possessió del títol de Mestre en Gai Saber.

La destresa de Mn Ramon en l’art del modelatge queda ben palesa en la seva obra d’estil únic, humil, talment com el  mateix autor. Modela per a la parròquia de Samalús orles, imatges de sants, uns canelobres, un ambó amb les imatges dels quatre evangelistes i de l’Esperit Sant. Un bust de Sant Andreu, patró de la parròquia, un àngel que vetlla l’entrada al cementiri, una creu de terme i un munt de figures de pessebre.

Les seves figures de pessebre son de traç gruixut. De modelatge sempre únic, sense us de cap mena de motlle, denoten una expressivitat extraordinària, remarcada per una policromia amb una paleta de colors molt pobra i fosca, donant molt protagonisme  a la força de l’expressió i moviment. Hi ha un grup que destaca extraordinàriament sobre els altres; tres figures que adoraven un naixement a semblança dels tres Reis de l’Orient: Mossèn Angel, Mossèn Josep i ell mateix, els tres germans capellans. Mn Àngel abillat amb hàbit canonical,  Mn Josep amb una sotana nova i neta i Mn Ramon, el creador de les figures, agenollat, amb el cap cot i sotana completament esparracada, “el més pobre”, com deia ell.  Aquest pessebre va estar instal·lat en una fornícula del seu modest oratori.

Després d’una llarga vida traspasàa a Samalús, el 22 de març de 1968. El rector de la parròquia Mn Anton Pujol, considerant que l’església es faria petita disposa que la missa a cos present se celebri a la plaça, just al costat del temple.

No s’equivoca; hi assisteix una gernació vinguda d’arreu.

Antoni Dorda i Ventura