Passar la roba

Passar la roba

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

No és un invent nou, només que amb els temps de crisi econòmica que corren tal vegada la cosa i, per necessitat, és un recurs que va en augment. Sí, ja m’ho imagino, si tots féssim el mateix, els qui intenten guanyar-s’hi la  vida d’aquí quatre dies a tancar, però per sort i de cara al sector hi ha excepcions.  Ara, això de passar la roba sempre s’ha fet i sempre es farà.

A les cases on hi ha criatures amb edat de creixement la indumentària de seguida se’ls queda menuda. És allò que vas  als comerços a comprar-los roba perquè facin patxoca de cara, posem per cas, el dia de la Festa Major i observes que amb cosa de poques setmanes els infants després d’una febrada et fan una estirada i au, ja està! la vestidura els va curta de braços o de cames.

D’aquí que, vulguis o no, en triar-la a les botigues t’hi mires perquè els vagi un dit gran, però, bufa!  per art d’encanteri amb una crescuda d’ossos ja els queda petita. I ves, fa certa ràbia perquè tot  val els seus diners i penses però si  no se’ls ha fet vella, ni se’ls ha gastat, que és nova de trinca!

Oh,  encara rai si al darrera hi ha germanets o germanetes perquè prou te n’encarregaràs  que ho vagin aprofitant o que te la retornin si l’has deixada i et convé reutilitzar-la. Sí, per força, quin remei!  Compto que al pas que anem tornarem a veure la mainada amb colzeres i genolleres  sorgides a la roba com s’havia fet. Temps al temps… Ara, també faltaria a la veritat si digués que això de passar la vestidura només es fa amb la canalla. La gent gran a la que ens eixamplem i ja no ens cordem un botó ens la traiem del damunt. Que sí, que sí, que és cert!

Pel que fa al meu cas he d’explicar que la Montserrat la fa arribar a un familiar que tenim, bé que teníem. L’altre dia, en morir, anàrem al tanatori a fer costat als parents. Abraçades, mostres de suport i una darrera mirada al cos del difunt que per vestit duia posat un traje dels meus. Li deixo, no cal que me’l torni, no ens enfadarem.

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!