Pessebre Wert

Jesús Ventura

Pessebre Wert

Aquest cap de setmana i dins la Temporada de l’OBC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona I Nacional de Catalunya, la sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona acollirà tres representacions de l’oratori El Pessebre, amb música del mateix Pau Casals i textos del poeta Joan Alavedra. L’orquestra actuarà juntament amb l’Orfeó Català, el Cor Jove de l’Orfeó Català i la Coral Canigó sota la direcció d’Arthur Post. A més, durant aquests dies, al Foyer de la mateixa sala de concerts hi haurà una mostra/exposició amb programes i documentació original de l’obra de Casals.

Pau Casals

L’any 1944, el poeta Joan Alavedra va entregar a Pau Casals el text de «El Pessebre» i animà al músic a escriure un Oratori creat en una atmosfera i un caràcter catalans. Casals va treballar-hi anys i virtualment acabà les tres primeres parts de l’obra. I quan les Nacions Unides van invitar-lo, per tal que el seu missatge de pau, junt amb el seu art extraordinari, arribés a tots els racons del món va renéixer en Casals la idea del seu Oratori i l’any 1960 ho feu des del seu exili a Puerto Rico, on va revisar el que ja estava fet i acabà la quarta i última part, en la que va voler oferir en un gran coral el missatge dels seus íntims sentiments d’artista i home plenament convençut que tan sols la Pau pot salvar el gènere humà dels seus infinits errors.

No puc evitar que em torni al cap la imatge de Pau Casals a l’Auditori de les Nacions Unides, de Nova York, el dia que es va estrenar l’Himne de la ONU escrit per ell mateix. I la seva interpretació del cèlebre “Cant dels ocells”, amb aquelles respiracions profundes a l’iniciar les frases, amb aquell sentiment generós i sincer.

I el què va dir: “I’m a catalan”, és a dir: “Jo sóc un català”. I com va explicar què era Catalunya: “Actualment una província d’Espanya”, va dir. I en aquest aspecte no hem guanyat gaire: província, regió, autonomia… d’alguna manera sinònims que sempre arrosseguen indefectiblement el possessiu “d’Espanya”.

Però després va explicar: “Catalunya va ser la nació més gran del món”. I li atribuí, potser d’una manera massa pretensiosa l’haver estat l’embrió de les mateixes Nacions Unides, quan va recordar que al Segle XI vam tenir el primer parlament democràtic, abans que el d’Anglaterra, una assemblea per parlar de pau i d’anar en contra de la inhumanitat de les guerres.

Si ho mirem bé, des d’aquell 24 d’octubre de 1971 fins ara no han canviat massa les coses. Els mateixos que durant anys s’han omplert la boca parlant d’un Pablo Casals com espanyol universal, sembla que mai van sentir les seves paraules, segurament en anglès no les deurien entendre.

No sé si el senyor Wert ho va entendre. Ni tant sols sé si en coneix l’existència. I no sé si hauria entès el que deien aquells catalans del segle XI precursors d’una democràcia de la que ara s’emparren en donar lliçons alguns pseudo-polítics sorgits del post-franquisme. Una cosa sí està clara Sr. Wert: els nens catalans que vostè vol reeducar parlen més idiomes i més bé que els darrers presidents del Govern Espanyol que em venen a la memòria. Encara que algun, perdent la poca vergonya que li pugui quedar després del seu mandat, faci conferències en anglès i digui que parla el català en la intimitat.