Pessebres a l’espai públic
Noves mirades al pessebre
És habitual, quan s’acosta Nadal, sentir afirmacions sobre l’essència del pessebrisme. Hi ha qui creu tenir el pot de l’essència del que és o no és un pessebre, i hi ha qui es veu amb cor de dir si algú és pessebrista autèntic o no.
Fer el pessebre és una activitat popular a la qual ens podem aproximar de moltes maneres i variades. Al llarg de la història d’aquest art trobem propostes ben diferents, depenent de l’època o de l’indret geogràfic o cultural que les han fet. Crec que és perillós voler encasellar el pessebre en una única manera de fer-lo. Les tradicions que estan vives evolucionen amb el seu entorn cultural. D’altra banda una tradició que pretengui restar immòbil fàcilment pot acabar desapareixent.
Un pessebrista, representant d’un dels sectors més tancats i conservadors del pessebrisme, opinava, el passat Nadal, en un mitjà de comunicació que el pessebre de la Plaça de Sant Jaume no era un pessebre, sense més arguments: “no és un pessebre perquè no és un pessebre i no té res de pessebre”, deia. D’altra banda vaig sentir en la inauguració d’una exposició de pessebres com un mossèn desqualificava el pessebre de Barcelona dient que era evident que al darrere no hi havia un pessebrista autèntic.
Certament que el pessebre de Sant Jaume del passat Nadal no era de lectura fàcil. No tenia res a veure amb un pessebre popular o amb el pessebre que està en l’imaginari de moltes persones. Hi ha gent que quan la contemplació d’una obra no respon a allò que comprèn fàcilment, en comptes de reconèixer aquesta limitació, desqualifica l’obra o l’artista. Analitzant alguns pessebres públics que han generat importants discussions m’he adonat d’una cosa: al darrere d’aquests pessebres hi ha un projecte minuciós de creació, una intencionalitat elaborada de transmissió d’un missatge, de fer reflexionar o d’interaccionar amb la gent que se’l mira. Això no sempre ho he vist als pessebres de les associacions.
Sense anar més lluny, a l’exposició on el mossèn menyspreava el pessebre de Barcelona perquè, segons ell, al darrere no hi havia pessebristes autèntics, hi havia un pessebre que pretenia representar la Visitació a santa Isabel on dues figures de marededeu conversaven una amb l’altra. L’autor del pessebre, advertit d’aquesta errada, es justificava dient que la figura que representava santa Isabel la trobava vella. És a dir, a Barcelona uns “pessebristes no autèntics” generen una representació plàstica inspirada en un poema nadalenc de Foix on hi ha clarament representats els personatges del pessebre, i en aquesta altra exposició un “pessebrista autèntic” representa un quadre bíblic amb dues marededeus parlant entre si a causa d’un desconeixement profund del que està representant, i d’una total manca d’intencionalitat a l’hora de transmetre un missatge. Quin dels dos pessebres és un veritable pessebre, segons els pessebristes conservadors del pot de les essències del pessebrisme? Quin dels dos pessebres té clarament la intenció de transmetre missatge de Nadal? Quin dels dos pessebres és més respectuós amb el relat que es vol transmetre?
Entenc que hi ha formes d’art contemporani que no són fàcils, que no són populars. Lligar una representació popular, senzilla i fàcil d’entendre com el pessebre a formes d’expressió que demanen certa reflexió és una empresa complexa. No entendre una representació artística, o que aquesta no lligui amb el nostre imaginari, no ens dona dret a desqualificar-la sense més. L’espai públic, que és un espai compartit per molta dent i diversa, crec que és el lloc idoni perquè els símbols entrin en debat, perquè allò que forma part de la nostra tradició pugui evolucionar.
Els mateixos que deien que el pessebre de Sant Jaume no era un pessebre van afirmar que enyoraven el pessebre del butanero (presentat fa dotze anys pels alumnes de l’Escola Massana). Curiosament aquestes mateixes persones en aquell moment deien que allò no era un pessebre. La presència de propostes creatives que s’escapen del tradicional ha servit en aquests darrers anys per fer entendre que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a la representació del Naixement de Jesús.
Enric Benavent
