Públic de Champions

Jesús Ventura

Públic de Champions

Quan als organitzadors d’algun acte cultural, especialment d’algun concert, els arriba el moment de valorar els resultats, un dels paràmetres que més incidència té per a considerar l’èxit o el fracàs de l’esdeveniment és l’assistència.

És lògic. Si organitzes un concert és per que hi vagi la gent, per omplir la sala, per oferir un producte en el que tu creus al màxim de públic en general.

Ens trobem en un temps en el que costa molt moure la gent de casa seva. Assistir a un concert, anar al teatre, fins i tot escapar-se al cinema més proper o al del barri (que encara en queda algun), esdevé cada dia més un exercici heroic; aconseguir tenir apagades totes les pantalles de la llar (televisions, ordinadors, DS’s, Plays, etc.), és ja una utopia cultural, una quimera inversemblant.

I si, a més, hi ha futbol, la cosa ja sembla impossible. Quantes vegades hem sentit lamentar-se a organitzadors d’actes diversos tot dient: “Si no hagués coincidit amb el partit del Barça…”.

Dissabte passat, a Granolllers, se celebrà la Gala Final de la 22a. edició de LA SARDANA DE L’ANY, el concert en què, el públic assistent va escollir la sardana més popular del passat any 2010. Més de 1100 persones es distribuïren entre les dues sessions de concert que els organitzadors es veieren obligats a engiponar-se a partir de la forta demanda d’entrades i la limitada capacitat del magnífic auditori granollerí, construït per a allotjar solament 645 ànimes.

I això que hi havia futbol. Hi havia Barça!!! I no un Barça qualsevol: hi havia la Final de la Champions!!!

No pretenc arribar a cap conclusió. No cal. El que us explico és un fet: 1.100 i escaig éssers humans van sacrificar una més que previsible jornada futbolística triomfal per anar a votar la sardana que més els agradava.

I estarem d’acord em què ni tots els sardanistes odien l’esport, ni la sardana està renyida amb el tango futbolístic argentí. Simplement hi ha gent per tot. O n’hi pot haver si les coses es plantegen correctament.

Ara, això sí: pràcticament, ni una sola ressenya a cap diari dels grans i ni un sol reportatge a cap telenotícies. Només algunes emissores han respost adequadament. En els següents dies han sortit i sortiran algunes columnes d’opinió, en parlarà algun programa especialitzat, i en algun fòrum d’Internet es comentarà alguna cosa al respecte. I ja està.

Dissabte passat, a Granollers, es demostrà que hi ha gent per tot. Que n’hi pot haver. El que sembla que no hi ha són prou periodistes.