Què en pensaria en Joaquim Serra?
La Martina és una noia polonesa que va acabar l’any passat un màster de periodisme i buscava feina per poder-se quedar a Catalunya. De fet, n’havia trobat de feina, però sense cobrar. Tenia contracte de becària amb un diari d’abast estatal i feia dues hores de radio-fórmula a una emissora municipal vallesana, però sense cobrar un duro… La veritat, és que no sé com li ha anat la cosa. Tant de bó hagi tingut sort.
L’any passat, a Martina estava fent un article sobre la cobla i la seva presència internacional i ens va demanar a l’amic Josep M. Serracant i a mi si ens podia fer una entrevista, cosa que vam acceptar de bon grat. Particularment, sempre em plau explicar a tothom que és la cobla i què fa o què penso que pot fer, i si són estrangers, encara més. Em sembla que m’escolten amb més interès. Bé, no m’ho sembla; n’estic absolutament segur.
La Martina va assistir l’any passat al Memorial Joaquim Serra, i es va sorprendre de moltes coses: de l’immens repertori existent, i de la gran variació d’estils i formes que ha emmagatzemat la cobla al llarg dels seus quasi 200 anys d’història; de la poca atenció que els mitjans fan a actes d’aquest tipus; de l’alta mitjana d’edat dels assistents contrapuntada amb la joventut dels intèrprets; del nivell interpretatiu d’aquests mateixos músics en comparació amb altres formacions que ha escoltat al carrer; i un llarg etcètera. La Martina al·lucinava amb totes aquestes contradiccions, entusiasmada amb una manifestació musical que la va colpir i que, després de viure més d’un any a Catalunya, gairebé desconeixia.
Després de parlar del Memorial la conversa s’amplià vers la presència internacional de la cobla, i la seva sorpresa augmentava ara al saber que a l’estranger, a part de comptades ocasions (totes elles exitoses), la presència de la cobla sigui quasi nul·la, si més no, en el format concertístic i amb el tipus de repertori que va poder veure a L’Auditori. Igualment quedà bocabadada quan s’assabentà de l’existència des de fa més d’un quart de segle de la Cobla La Principal d’Amsterdam o de que un concert per a tenora solista, cobla i orquestra simfònica s’hagi arribat a interpretar als Estats Units o a Israel.
Durant l’hora i mitja que durà la conversa, la Martina no parà de fer preguntes i, estic segur que quan marxà encara en tenia el sarró ple. Nosaltres no teníem pressa. Us reitero que és molt agradable poder parlar d’allò que coneixes i estimes a algú que no ho coneix i que, a més a més, t’escolta amb atenció. Quan ja marxàvem, la Martina ens deixà anar una pregunta “perla”: Què creieu que en pensaria en Joaquim Serra del concert?
Vaig quedar parat. Era aquesta una pregunta a la que no tenia una resposta immediata com amb totes les altres. Aquesta no me l’havia fet mai a mi mateix. Com reaccionaria el mestre Serra davant l’obra d’estrena d’encàrrec, davant la gran qualitat interpretativa de les cobles actuals, davant del fet que s’homenatgi la seva persona any rera any…
Després d’un parell de voltes de xerradissa mentre m’ho pensava interiorment, vaig ser només capaç de dir: crec que estaria agradablement sorprès. I hauria d’haver afegit: o si més no, a mi m’agradaria que així fos. Potser la mateixa Martina en va inspirar. Ella també estava agradablement sorpresa de tot plegat.
