Reneix La Santa Espina

Reneix La Santa Espina

Jesús Ventura

Dissabte passat vaig anar al Barcelona Teatre Musical a veure la representació de “La Santa Espina”, la rondalla musical d’Enric Morera amb dramatúrgia original d’Àngel Guimerà, un dels actes estrella de la Capitalitat de la Sardana 2014 barcelonina. La part musical va anar a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida pel seu titular, Rubén Gimeno, amb la mezzosoprano Anna Alàs, el tenor David Alegret i el baríton Enric Martínez-Castignani, així com la coral Polifònica de Vilafranca.

“La Santa Espina” es va estrenar l’any 1907 al Teatre Principal de la Rambla barcelonina i, segons expliquen les cròniques, el seu èxit va ser total amb més de 200 representacions. A posteriori del llançament de la propaganda d’aquesta re-estrena de dissabte passat, els organitzadors s’assabentaren que hi hagué una primera recuperació crítica de la partitura de La Santa Espina impulsada per un equip de persones encapçalades per Jordi Bernaus, tenint en compte el manuscrit, la còpia bella i la part d’apuntar que es trobava a la Biblioteca de Catalunya. Fruit d’aquesta recuperació crítica es van fer dues úniques representacions de l’obra, l’any 2003, al Centre Moral de Sant Andreu, a Barcelona. Una feina que fou reconeguda pels actuals promotors abans d’iniciar la representació.

Per una persona com jo que treballo amb il·lusió per la recuperació del nostre patrimoni coblístic en particular i musical en general, la vetllada fou molt interessant i distreta. El públic, en general poc habituat a aquest tipus de representacions líriques, s’ho passà bé amb una història rocambolesca de pobres i rics, reis i vassalls, bruixes, encanteris, reialmes imaginaris i indrets inhòspits, amb una trama amorosa simple d’argument i rebuscada de desenvolupament que es resol feliçment, al final, gràcies a una sardana amb un text, el de Guimerà, que aprofitava l’avinentesa per reivindicar una identitat catalana de la protagonista i un sentit patriòtic col·lectiu.

I d’aquí, del conjunt de l’obra, i com si d’un “single” actual es tractés, va néixer la sardana que tots coneixem, la que patí les prohibicions de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, la que esdevingué substitut perseguit d’aquells himnes dels que estàvem privats. I cal dir que “La santa espina” continua encara essent per a molts un símbol nacional irrenunciable i insubstituïble.

A la sortida del BTM vaig recollir també algunes opinions que manifestaven la perplexitat per la sobre-valoració que al seu entendre tenia la música de Morera. I segurament tenen part de raó. La música que vam escoltar dissabte passat difícilment aguantaria una comparativa de qualitat amb les obres més senzilles de mestres com Toldrà, Garreta o Joaquim Serra. Però considero, en favor de Morera, que el seu fenomen ultrapassa abastament l’audició objectiva de la seva música. Morera, amb el seu mal caràcter, amb el seu gènit, amb la seva crítica feroç cap als seus contemporanis, amb tots i cadascun dels seus defectes, va ser un dels grans. Un compositor català. I faig especial relleu a ambdues accepcions: compositor i català.

D’altra banda, després d’haver llegit fa uns mesos en una revista musical que el rossellonès Pascal Comelade, el dels pianos de joguina, era el Morera del segle XXI, només puc que imbuir-me d’un esperit rescabalador i omplir d’elogis a aquest gran creador que va ser Enric Morera. Que per cert, tocava amb pianos de veritat. I també tocava el violí!