Retrats

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

El cor em batega a 1000! Vinc d’enllestir els papers del permís de conduir que, per aquelles coses de l’edat, el mes que ve caducava. (Em fa l’afecte que serà la darrera ocasió que m’ho deixaran tramitar perquè, de cara a la següent…, ensumo que m’al·legaran que hi sento poc o que no hi veig un burro a 4 passes) I, tot això és mentida! No és veritat, de reflexes, estic sa. Volen dur-me a l’hort.

Doncs precisament aquest matí, mentre era a l’hort plantant alls, tenia les antenes parades sentint com els fills, de casa estant, planejaven anar a trobar el de la gestoria perquè intermediés a fi  que no em renovessin el carnet de cotxe. Gesticulant braços comentaven que sóc un perill al volant, un Fittipaldi que premo en excés l’accelerador i que qualsevol dia els donaré un disgust.

Disgust… a mi me l’anaven a donar! Així que, en qüestió de segons ja em teniu que de l’hort estant, els enredo dient: -Surto a comprar polvets… que se m’han acabat i les patates es grillen!

Anava espitat. Una mica més, i trec el fetge per la boca fabricant certificats. El més complicat de tot plegat, ha estat la foto. He hagut d’anar al Fotomaton i, ves, amb les preses tampoc he sortit massa afavorit. Què hi farem, no disposava de gaire temps així que encara gràcies que ho hagi enllestit.

Anys endarrere quan necessitaves una fotografia havies d’anar amb antelació a cal retratista. Et feien passar cap a l’estudi i seure davant uns focus enormes que enlluernaven. Allò era una sauna! Les gotes de suor regalimaven front avall. Convenia tenir un mocador als dits i anar-te eixugant. Clar que també he de dir en favor seu que eren uns artistes amb el llapis i pinzells als dits. Retocaven els retrats fent veritables miracles quan encara no existia el Photoshop.

Analitzant com ha evolucionat la conducta humana davant la màquina de retratar, sempre m’ha sorprès com hem après a posar-nos-hi bé. Avui, si remenem àlbums antics, a més de tafanejar papers sèpia i vestuaris tronats, m’agrada observar les cares de la gent. Aquells rostres d’inseguretat, incomoditat o pànic escènic davant la càmera no tenen preu.

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!