Sardana esportiva

Jesús Ventura

Sardana esportiva

Llegeixo amatent l’apassionada redacció de l’Albert Font-Tarrés en el “Sonoritat sardanista” del Facebook, lamentant-se del poc ressò mediàtic que ha tingut la cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes aquest darrer diumenge a Balaguer.

En el seu breu però intens escrit, es queixa de la inexistència de cap nota de premsa per part dels organitzadors (exceptuant les colles balaguerines) i encapçala la redacció amb un “Balaguer, una altra ocasió perduda”, un titular  realment explícit.

Em crida especialment l’atenció quan defineix l’acte amb aquestes paraules: “una final trepidant de la màxima categoria de la sardana esportiva”. Una manera molt particular de veure-ho que ell mateix referma amb una extensa i sucosa entrevista en el seu blog “Creuant” amb el secretari de l’esport de la Generalitat, l’Ivan Tubau, en la que aquest accepta la possibilitat del reconeixement de la sardana com a esport.

Suposo que el fet que els castells estiguin actualment raonablement ben tractats als mitjans fent una èmfasis especial a la seva vessant competitiva, obre una porta a l’esperança per a tots aquells amants dels concursos de colles que no veuen reflectit el seu esforç i la seva passió a les teles, a les ràdios i als diaris.

He de dir que, a mi, m’agrada l’esport. Sobretot si faig cas del temps que ocupo en seguir les competicions de futbol, bàsquet, automobilisme, atletisme, golf, handbol, tenis i… un llarg etcètera. A vegades penso, però, que potser hauria de dir que m’agraden les matemàtiques i una part molt concreta d’aquestes: les estadístiques. És evident que la majoria d’esports posseeixen una bellesa plàstica intrínseca i una gran dosi d’emoció. Segurament sense aquestes característiques no tindrien el seguiment massiu que tenen. Però no és menys cert que els números ajuden, i molt. Els tants per cent de possessió de la bimba, o d’efectivitat en les rematades, la velocitat d’una pilota o les tàctiques formen part de l’espectacle. Una part molt important, segons el meu parer.

La sardana posseeix una bellesa plàstica indiscutible. Potser una mica monòtona però un partit de tenis de 5 hores també acabaria essent monòton si no fos pels jocs o els sets. L’emoció també la tindria si publicitéssim els competidors i aconseguíssim el seguiment per part dels co-vilatans de la colla en qüestió o dels amics i admiradors del revessaire en concret. A banda de l’emotivitat patriòtica. Però aquesta és un altre tema i per segons què, quasi que fa nosa.

El que hi trobo a faltar són els números. Segur que molts sardanistes (m’hi incloc jo mateix) desconeixen com es puntua i es valora per part dels jurats (o potser els hauríem d’anomenar àrbitres?) la manera de ballar una sardana. Si des de casa o des de la pista, no ens podem erigir en jutges de la competició o en capdansers virtuals d’una colla, si desconeixem les possibilitats percentuals d’èxit o que haurien de fer els dansaires per remuntar una posició adversa, en definitiva, si no sabem qui està guanyant, el seguiment popular no existirà i, com a conseqüència, el ressò mediàtic tampoc.

Malauradament, esport t i competició esdevenen sinònims per massa gent. I em temo que no serà fàcil canviar-ho.