Ser un bon català

Jesús Ventura

Ser un bon català

(In memoriam Tomàs Gil i Membrado)

Divendres passat acomiadàvem a un altre dels grans de la música de cobla. Un adéu no menys sentit per molt que ja esperat. Després de 99 anys d’una vida intensa i plena, acabava el seu camí el mestre i bon amic Tomàs Gil i Membrado.

Nascut a Horta de Sant Joan l’any 1915, Gil va tenir el privilegi o la dissort, depèn de com es miri, de viure intensament, especialment en la primera meitat del seu segle d’existència, les múltiples vicissituds que va viure i patir també el seu país Catalunya. Processat, condemnat a mort, víctima de la persecució, dels camps de concentració i de la misèria de la post-guerra, en Tomàs va ser un lluitador en majúscules en tots el camps de la seva vida. I també en la música. Mai es va rendir.

Tomàs Gil i Membrado (1915 – 2014)

El punt de llibre que, a tall de recordatori, es donà als assistents al sepeli del Tanatori de Collserola, recollia una frase seva que ho explica tot: “La música ha estat la meva vida i me l’ha salvat”. Us recomano fervorosament que aconseguí i llegiu el seu llibre “Les meves memòries”. Comprovareu quanta veritat hi ha en aquesta frase.

Perquè des de la música, Gil i Membrado projectà totes les seves il·lusions i eixugà totes les seves llàgrimes fins al punt d’aconseguir una personalitat jocosa i simpàtica que demostrava estimació a tothom i es feia estimar per tothom.

I més enllà de l’home, el músic. L’editor, l’estudiant en perenne formació, l’instrumentista i, molt especialment, el compositor, el creador, l’home que passarà a la història per les seves més de 1.300 sardanes però que hi hauria de passar per moltes altres coses: per les seves grans obres per a una i dues cobles, pels seus ballables i, sobretot, per la seva inquietud, per la seva constant recerca, per la seva quasi malaltissa necessitat d’escriure, de produir, de créixer…

Coneixia en Tomàs des que vaig tenir ús de raó. Era un bon amic del pare i de la mare. Quan vaig fer la primera comunió em va dedicar una sardana: “El vailet Ventura”. També n’escrigué una de preciosa, sentida, sincera quan va morir la mare: “Adéu, Maria”. I la llista no s’acaba aquí: el meu casament, l’aniversari dels pares i dels meus germans, el naixement d’un nebot… Quan jo estudiava música i ell passava abastament dels seixanta anys, em meravellava veure com estudiava amb delit els tractats d’instrumentació de Walter Piston o Rimski-Korsakov o com s’endinsava en el món dodecafònic d’Arnold Schoenberg per aplicar-lo en les seves composicions.

Sempre recordaré el que em va dir en una ocasió en que parlàvem de la feina del compositor, quan encara no hi havia ordinadors ni programes informàtics. Recordo que em fa afusellar amb quelcom semblant a això: “Jesús”, em deia, “Tu ets un mal català”. I ho raonava: “Perquè Déu t’ha concedit el do d’escriure música, io el país necessita que ho facis, i no ho fas prou”.

Hi penso moltes vegades. Cada vegada que assajo la seva música o em parlen d’ell. Ai amic Tomàs… Potser si que no sóc tan bon català com ho hauria de ser. En tot cas, sé segur que mai podré arribar a ser un patriota tant vital com ho vas ser tu.