Tirallets

Tirallets

Any 1947

Estic especialment motivat avui ja que, reflexionant sobre l’objecte del qual vull parlar-vos m’ha dut a recordar llocs molt lligats a la meva pròpia i personal història de vida. Així és l’etnografia. Això és el que al Museu Etnològic de Barcelona ens agrada: La possibilitat de fer aflorar a través dels objectes que mostrem, emocions, sentiments, reflexions, records de la nostra pròpia experiència vital. I us asseguro que més sovint del que imagineu, això succeeix. No són un brot sobtat de nostàlgia. Ni tampoc únicament de memòria. Sinó que ens porten a reflexionar i reconèixer-nos com érem i què fèiem en temps passats i presents, individual i col·lectivament. Determinats objectes, únics en la memòria de cadascú, fan que en tornar-los a veure ens aflorin els sentiments més íntims. I no cal que sigui un objecte. També succeeix amb determinats llocs o situacions concretes. L’objecte d’avui, no és que tingui una relació directa amb mi, però per fer-vos una idea general no puc menys que comentar alguns llocs del meu barri nadiu.

Segle XVIII

Vaig néixer al barri de La Ribera de Barcelona, últimament tant de moda, i encara ho estarà més – i això no sé si és del tot bo -, on hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la Guia, altrament dita capella d’en Marcús documentada des del segle XII i també documentats des de molt antic l’existència d’hostals: del Lleó, de l’Alba, de Cavalls, de la Campana, de La Flor del Lliri, de l’Estanyer, de la Bona Sort… Aquesta circumstància té la seva lògica ja que els carrers Bòria-Plaça de la Llana-Carders coincidien amb la Via Franca, una antiga via romana que es dirigia a França.

Hostal Flor del Lliri

Un d’aquests hostals, el de la Flor del Lliri, al carrer del mateix nom, amb el pas del temps va esdevenir el centre a Barcelona, d’una professió que està documentada des de la Barcino romana i que es va practicar fins a dates molt recents: La dida. Efectivament, en una extensió de l’hostal al mateix carrer si va establir la primera “agència de dides” de la ciutat.

A la Barcelona medieval el lloc que ocupaven les dides era molt important: alletaven les criatures de mares que no tenien prou llet o les de dones de certa posició que no tenien el costum de criar-se-les elles mateixes. Solien fer un contracte davant notari, les seves actuacions estaven molt reglamentades per tot tipus d’ordenances i l’abandonament del seu treball es castigava amb multa o fins i tot presó. Però les dides no sempre tenien criatures a les quals alimentar amb la seva llet i no es podien permetre deixar de produir-ne. Aleshores… què fer? Calia treure’s la llet per no emmalaltir i sense ajuda això era impossible. Per això va aparèixer una altra professió: la de xuclapits o tirapits, persones que es dedicaven a buidar els pits de les dones lactants.

Segle XVIII

Hi ha diverses teories de qui eren els xuclapits:  una diu que eren homes vellets desdentegats que es dedicaven  a anar a  les cases on requerien els seus serveis i xuclaven els pits de les  sofertes dones. Com que no tenien dents no els podien fer mal. La segona versió és una mica diferent. No eren homes  sinó  velletes de bona família i amb renom  les que es dedicaven a  tan delicada feina. La tercera versió i més versemblant, narrada per Joan Amades a “Històries i llegendes de  la ciutat de Barcelona ” diu que les dides que venien de fora a cercar infants per criar posaven en un hostal i anunciaven la seva estada per tal de provar si trobaven lloga. El qui en desitjava una anava a veure si n’hi havia pels hostals.(…) Les primeres agències d’aquest tipus eren anomenades Cases de Dides i els qui es dedicaven a aquest negoci, que generalment eren dones, s’anomenaven didaires.

A les cases de les dides hi havia les tirapits o xuclapits: dones que es dedicaven a xuclar i buidar els pits de les dides que esperaven lloga per tal que no s’emmalaltissin de no poder-los buidar”.

Tirallets actual (2013)

Ah! I l’objecte d’avui? Doncs va sol·lucionar en part el problema tot i que va generar-ne d’altres. Em refereixo als tirallets. Aquests estris permetien a una dona, sense més ajuda que la seva força per xuclar o apretar amb la mà, extreure’s la llet que li calgués. D’altres tirallets més moderns, duen un acabament en forma de bola, de cautxú, similar a les de les lavatives, que permetia a l’aparell xuclar per la simple pressió que exercia sobre el pit. Quin problema van generar? Doncs que les dides es van anar quedant sense feina, els o les xuclapits van desaparèixer i les cases de dides van anar tancant…

Al nostre museu tenim un tirallets, tot ell de vidre, datat al segle XVIII i procedent de La Clua, al municipi de Sant Esteve de la Sarga, al Pallars Jussà. Té una fràgil i enginyosa forma que us convido a veure. Un altre més modern adquirit l’any 1947 és pràcticament igual a alguns dels que avui mateix venen a les farmàcies.  A la web del programa podreu veure les imatges dels tres tipus que he comentat. Quan el museu sigui obert definitivament al públic després d’acabada la remodelació, si ho desitgeu, podreu venir a veure’ls en directe.