Tots els colors del verd

Jesús Ventura

Tots els colors del verd

Feia molt temps que no participava com a actuant en un Festival folklòric. La meva tasca professional en front de la Cobla Mil·lenària m’ha permès estar aquest darrer cap de setmana al País Basc francès, concretament a la població d’Ezpeleta, una preciosa vila basco-francesa que juntament a les de Luhuso, Itsasu i Arrangoitze organitzen el mes d’octubre de cada any el seu Herri Utza, una trobada-festival que ja compta amb 16 anys d’història.

Majoritàriament hi participen grups del mateix País Basc d’ambdues bandes de la frontera franco-espanyola (una frontera sentimentalment inexistent per ells), que presenten danses tradicionals i de nova creació inspirades i basades en els punts i les coreografies més autòctones. Allò que aquí a Catalunya anomenem “d’arrel”. També cada any donen protagonisme a un tipus de dansa que tots els grups han de tenir en compte tant en el seu vell o nou repertori; enguany han estat els “Balls de bastons”, un tipus de dansa present a totes les cultures encara que els bastons puguin canviar de mida o es converteixin en espases o sabres. Finalment, el també basc Maurice Ravel, l’insigne compositor del “Bolero” o “La valse” ha estat també present en el Festival d’enguany, essent algunes de les més populars de les seves músiques protagonistes sonores de l’esdeveniment.

Però no us penseu que parlo d’un festival multitudinari. És veritat que l’Herri Utza és un Festival de prestigi a les terres basques; que molts grups es deleixen per estrenar-hi les seves noves coreografies; que el nivell dels actuants és força elevat i que l’assistència és la màxima dins les possibilitats dels espais en què es compta en un espai rural, ramader i agrícola. És un festival organitzat per la gent dels pobles, amb molts mesos de feina desinteressada a l’esquena que s’obliden quan veus com cada any el miracle es torna de nou realitat. No, no m’estic posant sentimental ni sensibler. Ho he viscut moltes vegades en primera persona. Sé de què parlo.

Perquè l’Herri Utza és també la Festa Major de tota aquesta gent. Una festa participativa, en la que grans i petits omplen una gran sala de ball de rotllanes concèntriques i ballen les seves danses tradicionals amb entusiasme, unes danses aparentment simples, elegants, distingides… però que requereixen una atenció i una concentració més que remarcables. I després, quan escolten la música que interpreta el grup català convidat (una cobla…) s’esforcen per seguir ballant una altra dansa, la sardana, que no els és estranya del tot però que, evidentment, no coneixen com les seves. I s’hi posen. I com s’hi posen!

Tot plegat, una experiència d’allò més interessant i enriquidora. Un alè d’aire fresc. Un exemple de convivència, de normalitat, de respecte i d’estima mútua i sincera. Quelcom que és fàcil de viure en un ambient festiu i, molt especialment, de cultura tradicional i popular.

Malgrat no trobar-nos en “aquell mes de maig” en el que en Raimon localitzava els seus versos, he recordat molt aquella seva cançó en que parla del País Basc, un país situat “sota un cel de plom que el sol vol trencar” i cromat per “tots els colors del verd”. Jo em quedo amb el verd esperança.