Tots hi caben a la Fira?

Jesús Ventura

Tots hi caben a la Fira?

Des del dia 4 fins al 7 de novembre se celebrarà a Manresa la Tretzena edició de la Fira Mediterrània, la fira d’espectacles d’Arrel. Mirant una mica enrera, els que vam viure i participar d’aquelles primeres fires manresanes de finals dels 90 no podem més que expressar una profunda admiració per com i en què s’ha convertit aquest projecte sorgit aleshores d’un Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional preocupat per la impossibilitat de vendre i promoure la gran producció d’espectacles sorgits d’aquesta parcel·la artística i social.

Veiem amb goig com la Fira Mediterrània s’ha transformat en una plataforma importantíssima per donar a conèixer al país, i cada vegada més al món sencer, una sèrie de produccions i espectacles que sense aquesta empenta, difícilment haguéssin pogut sortir d’un mercat petit i rònec, gairebé invisible, que representava l’esforç d’algun programador atrevit en considerar que també aquest tipus de propostes podien ser vàlides per al públic en general.

Només heu de visitar la web de la Fira per adonar-vos que els responsables de la mateixa han posat a disposició del món de l’espectacle tots els estris necessaris per poder donar a conèixer a tothom què i com es fa avui dia, pel que fa als espectacles d’arrel, a casa nostra.

L’única cosa que em preocupa és definir exactament de què o de quins espectacles estem parlant. El nomenclator s’ha tornat un xic ambigu. De la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional originària hem passat a aquesta Fira Mediterrània, un nom obert de mires i que fa lloc també a espectacles vinguts d’altres països veïns d’aquest estimat Mare Nostrum. Fins aquí, res a dir, tots hi cabem si estem ben acomodats. El que més em preocupa és que el títol original de la Fira s’hagi convertit en un sots-títol mutilat. D’allò de “Arrel tradicional” només queda la paraula “arrel”, un altre pas cap a l’ambigüitat i la indefinició.

Perquè fa tanta nosa la paraula Tradicional? Perquè una paraula tant innocent és capaç de provocar tot tipus d’urticàries culturals?. I, sobretot, com és que la provoca sempre a aquells que tenen el poder de decisió?.

Actualment, la quantitat de propostes de la Fira és potser excessiva i tot, gairebé infinita. I entre els espectacles en trobem alguns que, al meu entendre, solament hi caben gràcies a la indefinició i a l’ambigüitat del nomenclator de la Fira. D’altra banda, és clar que vesteix i crida l’atenció que grans artistes es “barregin”, per dir-ho d’alguna manera, amb el poble baix i ras per experimentar al voltant de les nostres tradicions, dels nostres instruments autòctons o de les nostres danses populars. Però no és trist que aquesta feina de base només pugui tenir sortida si algun “geni artístic” l’aval·la? No seria la primera vegada, i en època de crisi especialment, que artistes contrastats s’acosten al fet tradicional per sobreviure. No diem que aquest sigui el cas, però compte, que el riu que s’ha de travessar és estret i poc profond. Massa fàcil i perillós tot plegat. En aquest cas “mullar-se” podria significar tot el contrari del que ens agradaria.