Un altre Memorial
que potser t’has perdut

Jesús Ventura

Un altre Memorial
que potser t’has perdut

A vegades és difícil parlar d’alguna cosa quan n’ets part interessada, quan es tracta de valorar quelcom en què hi has esmerçat molt temps, molts esforços, molta dedicació… N’hi ha que ho fan sense cap mena d’escrúpol, amb tota la barra del món, sense esgrimir ni el més mínim alè d’autocrítica… Els que em coneixen saben que em costa parlar d’allò en què treballat per fer-ne un elogi. Però en aquesta ocasió us prometo que no em costa gens. Us vull parlar del Memorial Joaquim Serra 2013 que va tenir lloc diumenge passat a Barcelona.

Començant pels defectes, potser el concert va ser un xic massa extens de durada, ja no per la quantitat de contingut sinó pels constants canvis d’escena que exigien les obres programades, especialment a la primera part. Però a banda d’això, tota la gent, al sortir, coincidia en haver assistit a un concert rodó. Iniciat per les magnífiques interpretacions de la Cobla Sant Jordi, de les sardanes “Enyorances”, de Josep Serra, i “L’encís del mar”, de Josep Prenafeta. A les que seguiren les cinc cançons corals de Joaquim Serra, meravelloses, precioses, incomprensiblement allunyades del repertori habitual del món del cor clàssic, posseïdores d’una sensibilitat i d’una qualitat indiscutibles. Un veritable plaer pels oïdors i pels intèrprets, com demostraren els cantaires de la Coral Cantiga, dels Lluïsos de Gràcia, amb la seva expressivitat i entrega a l’acurada batuta del seu titular Josep Prats.

Memorial Joaquim Serra 2013

I per acabar la primera part, l’obra d’encàrrec: “Veient Rosie a la finestra”, fruit de la ploma del mestre Joan Vives a partir d’un poema anti-bèl·lic de Salvador Espriu. Una obra fresca, original en el seu àmbit, descriptiva i de gran volada dins la seva exultant popularitat. Una veritable joia per incorporar a un repertori, el de cor i cobla, potser històricament massa encarcarat i poc renovat. I també excel·lentment interpretada per la Coral Cantiga en aquest cas acompanyada per la cobla Mediterrània, sota la batuta del mateix autor.

A la segona part, sardanes per a dues cobles, de tots els temps i de tots els estils que conclogueren amb un bis emotiu, “La meva Joaquima”, la sardana que Joaquim Serra dedicà a la seva filla Quima, enguany desapareguda, i “A Montserrat”, del mateix Serra.

Encara que, retornant als fets no tan positius, un any més no s’omplí del tot la Sala 2 de L’Auditori. L’assistència va ser notable. La Sala Oriol Martorell feia goig. Però la realitat és que després de 14 edicions amb les millors crítiques i felicitacions a tort i a dret, el Memorial Joaquim Serra no aconsegueix omplir una sala amb capacitat per a 600 persones.

A banda d’això, per la immensa majoria d’assistents no hi va faltar de res. Per la meva banda, i emulant la famosa cançó d’en Jaume Sisa, potser hi faltaves tu. Un altre Memorial que potser t’has perdut.

Creu-me. L’any que ve, no te’l pots perdre.